AV?S IMPORTANT: Aquesta pàgina ja està plena. La continuaci? la trobareu a l´adreça www.almasyed2.blogspot.com CARPE DIEM!!!!!
entrada de Lestat a las
martes, diciembre 03, 2002
martes, diciembre 03, 2002
jueves, septiembre 12, 2002
September 11th
Ahir, 11 de setembre de 2002, em vaig llevar amb una visió estranya... davant de casa meva, hi havia una bandera penjada en un balcó. La meva lògica em deia que devia ser una senyera, però els meus ulls van comprovar que es tractava d´una bandera americana, amb les seves barres vermelles i blanques, i amb unes estrelles en un fons blau!
Tant baix em caigut els catalans, que barregem la tradició de penjar senyeres per la Diada de Catalunya amb la “solidaritat” que “ens desperta” la tragèdia de Nova York??? Què passa aquí? És que des de l´11 de setembre del 2001, tots els països del món occidental ens estem convertint en estats dels Estats Units?
També em pregunto com és que “plorem” les morts del World Trade Center i no plorem la mort dels milers, o fins i tot milions de persones que han estat assessinades pel Govern dels Estats Units al llarg de la seva història. Per què no plorem pels morts al Vietnam? I pels de l´Afganistàn? Que potser es paralitza el món quan es recorda el llançament de la bomba de Hiroshima? Per que això és el que va passar ahir; TOTS els mitjans informatius estaven pendents dels actes commemoratius de l´11 de setembre. TOTS els mitjans d´informació van mobilitzar els seus periodistes (una paraula que poc a poc perd el seu sentit per la qüestionable labor que fan).
És trist veure com un Telenotícies de Televisió de Catalunya ocupa un 75% del seu espai dedicat a la “tragedia mundial” de les Torres Bessones deixant un 15% per la Diada Nacional i un altre 10% per les noticies d´esports (sic)...
És més, sembla que ningú ha entès que l´acte terrorista contra les Torres Bessones és un crit de socors del tercer món que reclama ser tractat com es mereix i no ser maltractat i menyspreat pels països poderosos del món. No justifico el que van fer, només dic que els Estats Units no ha après la lliçó, sinó que encara han empitjorat més les coses, han afegit odi sobre odi, i això només pot comportar encara més odi, traduït en morts i injustícies. El senyor Bush ha volgut tapar aquest gran cop per la potència més important del món exaltant encara més el sentiment patriòtic dels Estats Units, un país que prefereix tancar-se en el seu territori i no mirar enfora, que a solucionar els seus problemes i els de la resta del món.
Estats Units no trigarà a veure que s´ha equivocat en el seu plantejament de la situació mundial, i tan de bo no ens toqui el rebre a aquells que veiem el que passa i que ens agradaria ajudar a fer un món més just...que és exactament el que no interessa als poderosos d´aquest món miserable, que per tenir poder, ho donarien tot a canvi.
Salut i Revolució!!! Ed.
Ahir, 11 de setembre de 2002, em vaig llevar amb una visió estranya... davant de casa meva, hi havia una bandera penjada en un balcó. La meva lògica em deia que devia ser una senyera, però els meus ulls van comprovar que es tractava d´una bandera americana, amb les seves barres vermelles i blanques, i amb unes estrelles en un fons blau!
Tant baix em caigut els catalans, que barregem la tradició de penjar senyeres per la Diada de Catalunya amb la “solidaritat” que “ens desperta” la tragèdia de Nova York??? Què passa aquí? És que des de l´11 de setembre del 2001, tots els països del món occidental ens estem convertint en estats dels Estats Units?
També em pregunto com és que “plorem” les morts del World Trade Center i no plorem la mort dels milers, o fins i tot milions de persones que han estat assessinades pel Govern dels Estats Units al llarg de la seva història. Per què no plorem pels morts al Vietnam? I pels de l´Afganistàn? Que potser es paralitza el món quan es recorda el llançament de la bomba de Hiroshima? Per que això és el que va passar ahir; TOTS els mitjans informatius estaven pendents dels actes commemoratius de l´11 de setembre. TOTS els mitjans d´informació van mobilitzar els seus periodistes (una paraula que poc a poc perd el seu sentit per la qüestionable labor que fan).
És trist veure com un Telenotícies de Televisió de Catalunya ocupa un 75% del seu espai dedicat a la “tragedia mundial” de les Torres Bessones deixant un 15% per la Diada Nacional i un altre 10% per les noticies d´esports (sic)...
És més, sembla que ningú ha entès que l´acte terrorista contra les Torres Bessones és un crit de socors del tercer món que reclama ser tractat com es mereix i no ser maltractat i menyspreat pels països poderosos del món. No justifico el que van fer, només dic que els Estats Units no ha après la lliçó, sinó que encara han empitjorat més les coses, han afegit odi sobre odi, i això només pot comportar encara més odi, traduït en morts i injustícies. El senyor Bush ha volgut tapar aquest gran cop per la potència més important del món exaltant encara més el sentiment patriòtic dels Estats Units, un país que prefereix tancar-se en el seu territori i no mirar enfora, que a solucionar els seus problemes i els de la resta del món.
Estats Units no trigarà a veure que s´ha equivocat en el seu plantejament de la situació mundial, i tan de bo no ens toqui el rebre a aquells que veiem el que passa i que ens agradaria ajudar a fer un món més just...que és exactament el que no interessa als poderosos d´aquest món miserable, que per tenir poder, ho donarien tot a canvi.
Salut i Revolució!!! Ed.
entrada de Lestat a las
jueves, septiembre 12, 2002
miércoles, julio 24, 2002
El Riu
És estrany, però des d´aquí, la vida es veu tan diferent! El rellotge s´atura mentre vaig veient l´aigua circulant ràpidament cap al seu destí.
Assegut en una roca, rodejat d´aigua, els meus pensaments flueixen sense parar, amb una claredat d´idees poc usual. Tan sols un pensament emboira les meves reflexions. Tan sols un pensament enterboleix l´aigua del riu, que no dóna opció a l´oblit. Em bombardeja amb conjectures, idees, records, oblits, possibilitats,...
La vida sembla més fàcil des d´aquí, però és ben al contrari, perquè et fa veure que, com la vida, un riu és molt complexe, amb tot de corrents per triar, però tots amb un únic destí: l´alliberament final.
Però quin corrent he d´escullir? Qui em pot dir quin és el millor corrent per fer el trajecte més agradable? Res ni ningú... jo sòl corro el risc d´equivocar-me, o del que és pitjor, estancar-me i no poder avançar. I com sé que entrant de nou en un corrent o altre no em puc tornar a estancar?
El riu és ple d´incerteses, maldecaps i sorpreses; però agradables o no, sempre hem d´escullir un corrent, perquè s´ha de seguir endavant; la ruta de la vida no s´atura, i si ho fa, de què haurà servit tan temps de trajecte?
Finalment, marxo del riu amb una idea; sigui quin sigui el pensament que m´atormenta, intentaré trobar el meu corrent, costi el que costi, perque la vida és com un riu.
Arbúcies, 20-7-2002
Ed.
És estrany, però des d´aquí, la vida es veu tan diferent! El rellotge s´atura mentre vaig veient l´aigua circulant ràpidament cap al seu destí.
Assegut en una roca, rodejat d´aigua, els meus pensaments flueixen sense parar, amb una claredat d´idees poc usual. Tan sols un pensament emboira les meves reflexions. Tan sols un pensament enterboleix l´aigua del riu, que no dóna opció a l´oblit. Em bombardeja amb conjectures, idees, records, oblits, possibilitats,...
La vida sembla més fàcil des d´aquí, però és ben al contrari, perquè et fa veure que, com la vida, un riu és molt complexe, amb tot de corrents per triar, però tots amb un únic destí: l´alliberament final.
Però quin corrent he d´escullir? Qui em pot dir quin és el millor corrent per fer el trajecte més agradable? Res ni ningú... jo sòl corro el risc d´equivocar-me, o del que és pitjor, estancar-me i no poder avançar. I com sé que entrant de nou en un corrent o altre no em puc tornar a estancar?
El riu és ple d´incerteses, maldecaps i sorpreses; però agradables o no, sempre hem d´escullir un corrent, perquè s´ha de seguir endavant; la ruta de la vida no s´atura, i si ho fa, de què haurà servit tan temps de trajecte?
Finalment, marxo del riu amb una idea; sigui quin sigui el pensament que m´atormenta, intentaré trobar el meu corrent, costi el que costi, perque la vida és com un riu.
Arbúcies, 20-7-2002
Ed.
entrada de Lestat a las
miércoles, julio 24, 2002
viernes, junio 07, 2002
Sóc català
Les paraules “independència” i “independentista” són actualment paraules tabú en la nostra societat; poca gent sap el que signifiquen i no tenen cap problema en relacionar-les directament amb terrorisme (per culpa d´influències mediàtiques creades per ETA i l´IRA). Però l´independentisme no és una cosa tan fosca com alguns ens volen fer creure.
Jo no sóc espanyol, sóc català. Potser la llei diu que formo part de l´Estat espanyol, però el meu sentiment no és pas aquest. No em sento identificat amb la cultura d´Espanya i amb tot el que comporta ser espanyol. Vaig néixer a Catalunya, amb pares catalans, en una terra amb una història, cultura i llengua pròpia. Però per raons històriques i polítiques Catalunya no és un país independent; forma part de l´Estat espanyol.
Sense entrar en termes polítics (no en sóc gaire expert i segur que ficaria la pota...), m´agradaria explicar l´evolució dels meus sentiments cap a la meva terra.
Des de petit, la meva família sempre m´ha educat en llengua catalana i inculcant-me les tradicions i la història de Catalunya, però llavors encara no era conscient de la realitat político-social del moment. A partir del 1992, any dels Jocs Olímpics a Barcelona, vaig començar a veure i a ser conscient de la força de Catalunya com a país i de la repressió que va haver de patir durant tants anys de Franquisme. També em vaig adonar del recel que tenien alguns espanyols respecte Catalunya i els catalans. No va ser fins el 1994, al veure una pel·lícula americana (sic), que vaig començar a prendre consciència que Catalunya estava oprimida per Espanya, que no ens deixava créixer com a país. Vaig veure que molts catalans i catalanes intentaven lluitar (pacíficament) per escampar l´idea de l´Independència, no només de Catalunya, sinó dels Països Catalans.
Al anar creixent i aprenent història, vaig comprovar que Catalunya (i el català) sempre havia estat reprimida ja des d´abans de la Guerra Civil. Des d´aquell 1994, m´he informat sobre l´independentisme català i m´he sentit independentista com milers de persones arreu dels Països Catalans, però des de fa ben poc m´he adonat que, com molts altres joves, estic molt desinformat en referència a la lluita independentista que hi ha arreu dels Països Catalans. Si una persona no sap per què lluita, per què segueix lluitant? Sé que m´he d´informar molt sobre aquesta lluita, però la base està en els sentiments, que no són altres que els de sentir-me català i europeu abans que espanyol. Aquest sentiment el tinc, i el tenim milions de catalans, però l´actual situació política ens impossibilita qualsevol opció d´aconseguir res. Tenim un Govern català i espanyol massa conservador com per parlar de drets pels catalans (i bascos).
No tinc res en contra dels espanyols, ni tan sols dels catalans que se senten espanyols, els respecto, i els entenc.; però també m´agradaria que entenguessin la lluita que duem a terme (ja sigui amb manifestacions, promovent seleccions esportives catalanes, fent xerrades, debats, concerts de música catalana i revolucionària, etc...). Tenim el dret de ser un país, la història ens avala. Històricament som un país, però Catalunya no és reconeguda com a tal. És una situació semblant a la del País Basc, però amb la diferència que un petit sector de la seva població porta la lluita a uns extrems on nosaltres mai hi arribarem. Pero com la resta de bascos, som gent pacífica que busca justícia i comprensió, però mentre hi hagi tanta incredulitat i ignorància, seguirem sent espanyols sense sentir-nos-hi.
Per més informació us podeu adreçar a la pàgina web: www.llibertat.com
Ed.
Les paraules “independència” i “independentista” són actualment paraules tabú en la nostra societat; poca gent sap el que signifiquen i no tenen cap problema en relacionar-les directament amb terrorisme (per culpa d´influències mediàtiques creades per ETA i l´IRA). Però l´independentisme no és una cosa tan fosca com alguns ens volen fer creure.
Jo no sóc espanyol, sóc català. Potser la llei diu que formo part de l´Estat espanyol, però el meu sentiment no és pas aquest. No em sento identificat amb la cultura d´Espanya i amb tot el que comporta ser espanyol. Vaig néixer a Catalunya, amb pares catalans, en una terra amb una història, cultura i llengua pròpia. Però per raons històriques i polítiques Catalunya no és un país independent; forma part de l´Estat espanyol.
Sense entrar en termes polítics (no en sóc gaire expert i segur que ficaria la pota...), m´agradaria explicar l´evolució dels meus sentiments cap a la meva terra.
Des de petit, la meva família sempre m´ha educat en llengua catalana i inculcant-me les tradicions i la història de Catalunya, però llavors encara no era conscient de la realitat político-social del moment. A partir del 1992, any dels Jocs Olímpics a Barcelona, vaig començar a veure i a ser conscient de la força de Catalunya com a país i de la repressió que va haver de patir durant tants anys de Franquisme. També em vaig adonar del recel que tenien alguns espanyols respecte Catalunya i els catalans. No va ser fins el 1994, al veure una pel·lícula americana (sic), que vaig començar a prendre consciència que Catalunya estava oprimida per Espanya, que no ens deixava créixer com a país. Vaig veure que molts catalans i catalanes intentaven lluitar (pacíficament) per escampar l´idea de l´Independència, no només de Catalunya, sinó dels Països Catalans.
Al anar creixent i aprenent història, vaig comprovar que Catalunya (i el català) sempre havia estat reprimida ja des d´abans de la Guerra Civil. Des d´aquell 1994, m´he informat sobre l´independentisme català i m´he sentit independentista com milers de persones arreu dels Països Catalans, però des de fa ben poc m´he adonat que, com molts altres joves, estic molt desinformat en referència a la lluita independentista que hi ha arreu dels Països Catalans. Si una persona no sap per què lluita, per què segueix lluitant? Sé que m´he d´informar molt sobre aquesta lluita, però la base està en els sentiments, que no són altres que els de sentir-me català i europeu abans que espanyol. Aquest sentiment el tinc, i el tenim milions de catalans, però l´actual situació política ens impossibilita qualsevol opció d´aconseguir res. Tenim un Govern català i espanyol massa conservador com per parlar de drets pels catalans (i bascos).
No tinc res en contra dels espanyols, ni tan sols dels catalans que se senten espanyols, els respecto, i els entenc.; però també m´agradaria que entenguessin la lluita que duem a terme (ja sigui amb manifestacions, promovent seleccions esportives catalanes, fent xerrades, debats, concerts de música catalana i revolucionària, etc...). Tenim el dret de ser un país, la història ens avala. Històricament som un país, però Catalunya no és reconeguda com a tal. És una situació semblant a la del País Basc, però amb la diferència que un petit sector de la seva població porta la lluita a uns extrems on nosaltres mai hi arribarem. Pero com la resta de bascos, som gent pacífica que busca justícia i comprensió, però mentre hi hagi tanta incredulitat i ignorància, seguirem sent espanyols sense sentir-nos-hi.
Per més informació us podeu adreçar a la pàgina web: www.llibertat.com
Ed.
entrada de Lestat a las
viernes, junio 07, 2002
jueves, mayo 23, 2002
La Timidesa i el Costat Obscur de La Força
Ara us parlaré d´aquesta creu que porto dia rere dia, la timidesa. Podria parlar des de molts punts de vista d´aquest tema, però ho faré des de la meva perspectiva.
La timidesa es podria definir com una característica de la personalitat, tot i que alguns insisteixen a definir-la com una malaltia que fa a les persones menys sociables. No, no és una malaltia. És una característica que accentua la sensibilitat de qui la té i li fa augmentar la seva sensació de inseguretat en ambients on no està del tot còmode. Per què? Doncs per que tenim el desig d´agradar a les altres persones però ens fa por no aconseguir-ho. Som una contradicció. Volem ser sociables, però aquest afany ens fa ser tot el contrari. Això és el que ens diferencia de gent amb una altre personalitat. Potser sembla que li passi a tothom, però a un tímid li passa de forma més “extrema”. És un fracàs no caure bé a algú i aquest fracàs fa tancar més a la persona. El desig d´agradar crea una confrontació amb la por de no agradar, i aquest punt mig indefinit no ens permet expressar-nos i mostrar-nos tal com som. La timidesa es basa en la por.
Por de parlar Por d´equivocar-se Por de no ser acceptat Por de ser ignorat Por de fer el ridícul Por de no ser vist tal com ets Por de patir Por de somriure Por de fer mal Por de no entendre Por de ser vist com a tímid Por de ser considerat tímid Por de ser tímid Por de la por de ser tímid
Ja ho diu el mestre Yoda a Star Wars: “La por condueix a l´odi, l´odi a la ira, i la ira al costat fosc de la força”.
Ara em direu paranoic, però, què és “La Força” a Star Wars? A què es podia arribar a referir el creador de Star Wars al parlar de “La Força”? Cadascú té una interpretació diferent, però per mi “la força” és el nostre esperit, la força de voluntat d´un mateix. Si caus al costat fosc de la força, caus en la depressió, en la no acceptació de tu mateix, en l´autodestrucció. Has de controlar “la força” per tal d´acceptar-te, siguis com siguis. Has d´intentar dominar la por, aquesta por que indubtablement tindràs, però que has d´intentar controlar i que no et controli a tu.
Ja sé que ara se m´ha anat una mica la bola, però crec que defineix més o menys (potser més menys que més) el que sentim les persones tímides. Clar que hi ha diferents graus de timidesa i diferents formes de combatre-la, però sense cap mena de dubte, la timidesa en general, tal com la naturalesa humana i animal, està lligada a la por.
Aprofitant la introducció de la mítica frase del mestre Yoda, us recomano la saga de Star Wars (La Guerra de les Galàxies); per que no és només una sèrie de pel·lícules de ciència ficció, sinó que crec que representa de forma prou original i metafòrica la recerca de la nostra identitat; una recerca solitària, plena d´entrebancs, però amb un únic destí: la coneixença i acceptació d´un mateix.
Que La Força us acompanyi! (i no em prengueu per boig ;-P)
Ara us parlaré d´aquesta creu que porto dia rere dia, la timidesa. Podria parlar des de molts punts de vista d´aquest tema, però ho faré des de la meva perspectiva.
La timidesa es podria definir com una característica de la personalitat, tot i que alguns insisteixen a definir-la com una malaltia que fa a les persones menys sociables. No, no és una malaltia. És una característica que accentua la sensibilitat de qui la té i li fa augmentar la seva sensació de inseguretat en ambients on no està del tot còmode. Per què? Doncs per que tenim el desig d´agradar a les altres persones però ens fa por no aconseguir-ho. Som una contradicció. Volem ser sociables, però aquest afany ens fa ser tot el contrari. Això és el que ens diferencia de gent amb una altre personalitat. Potser sembla que li passi a tothom, però a un tímid li passa de forma més “extrema”. És un fracàs no caure bé a algú i aquest fracàs fa tancar més a la persona. El desig d´agradar crea una confrontació amb la por de no agradar, i aquest punt mig indefinit no ens permet expressar-nos i mostrar-nos tal com som. La timidesa es basa en la por.
Por de parlar Por d´equivocar-se Por de no ser acceptat Por de ser ignorat Por de fer el ridícul Por de no ser vist tal com ets Por de patir Por de somriure Por de fer mal Por de no entendre Por de ser vist com a tímid Por de ser considerat tímid Por de ser tímid Por de la por de ser tímid
Ja ho diu el mestre Yoda a Star Wars: “La por condueix a l´odi, l´odi a la ira, i la ira al costat fosc de la força”.
Ara em direu paranoic, però, què és “La Força” a Star Wars? A què es podia arribar a referir el creador de Star Wars al parlar de “La Força”? Cadascú té una interpretació diferent, però per mi “la força” és el nostre esperit, la força de voluntat d´un mateix. Si caus al costat fosc de la força, caus en la depressió, en la no acceptació de tu mateix, en l´autodestrucció. Has de controlar “la força” per tal d´acceptar-te, siguis com siguis. Has d´intentar dominar la por, aquesta por que indubtablement tindràs, però que has d´intentar controlar i que no et controli a tu.
Ja sé que ara se m´ha anat una mica la bola, però crec que defineix més o menys (potser més menys que més) el que sentim les persones tímides. Clar que hi ha diferents graus de timidesa i diferents formes de combatre-la, però sense cap mena de dubte, la timidesa en general, tal com la naturalesa humana i animal, està lligada a la por.
Aprofitant la introducció de la mítica frase del mestre Yoda, us recomano la saga de Star Wars (La Guerra de les Galàxies); per que no és només una sèrie de pel·lícules de ciència ficció, sinó que crec que representa de forma prou original i metafòrica la recerca de la nostra identitat; una recerca solitària, plena d´entrebancs, però amb un únic destí: la coneixença i acceptació d´un mateix.
Que La Força us acompanyi! (i no em prengueu per boig ;-P)
entrada de Lestat a las
jueves, mayo 23, 2002
Què fariem sense els somnis?
El text següent és un text que m´ha enviat una amiga meva, i que crec que defineix amb molta sensibilitat i detall el que sent algú al entrar i conviure en un xat amb altres criatures de la nit. Aquí el teniu, a veure si algú de vosaltres s´hi sent identificat.
"Una persona que m’estimo molt sempre em diu que “la curiositat mata al gat”, el fet és que si no hagués estat per aquesta malsana curiositat mai hauria entrat a la sala de xat del vilaweb. Feia un parell d’anys que em bellugava per vilaweb per conèixer les notícies de la meva ciutat.
Cap a finals d’agost de l’any 2000 vaig clicar l’icona “xat” i m’hi vaig endinsar, no sabia que m’hi trobaria, ni sabia exactament el que s’havia de fer, com havia de comportar-me, quines paraules utilitzar, si parlava poc o parlava molt, poc a poc vaig anar descobrint petites coses, petits detalls que van fer créixer encara més aquesta meva curiositat.... I poc a poc he anat descobrint la màgia que comporta l’obrir l’ordinador i posar-te davant de la pantalla... entrar a una sala i no saber que ni qui trobaràs .... si trobaràs nicks coneguts o bé en coneixeràs de nous.
He passat bons moments per aquí, he conegut molta gent, tots diferents, amb algún som amics des del començament, des de la primera vegada que vaig entrar al vila, amb algun altre ho som des de fa un bon grapat de mesos.... puc dir que he passat segons, minuts, hores, dies, nits davant aquesta pantalla màgica. Depèn del moment del dia t’hi espera una sorpresa diferent, única i sovint irrepetible.....tot i que per a mi el moment on la màgia aconsegueix el seu punt més àlgid, sublim i fantàstic és la nit. Nits on he parlat, he rigut, he plorat, he sentit, he somniat, nits on les sensacions han estat immenses i irrepetibles, cadascuna diferent, mai cap d’igual, nits que han deixat de ser nits, perquè es començava a notar l’aire de la matinada. Aquelles matinades on el sol començava a sortir per l’horitzó i començava de bell nou un altre dia, diferent mai igual, un dia on hauria d’arribar altra volta la nit per endinsar-te ben dins del món dels somnis, uns somnis que són reals dins la seva virtualitat, uns somnis on t’adones perfectament del que estàs somniant, uns somnis que construïm nosaltres dia rera dia, moment rera moment, uns somnis que a voltes no voldries que acabessin però si ho fan corres amb força, amb inquietud a buscar-ne un altre, desitges trobar-lo, però el més fantàstic, el més màgic i inimaginable és que el somni sempre, sempre ve a buscar-nos.
Que faríem sense els somnis? Jo de ben segur fa temps que hauria deixat el xat....."
sara (my virtual mum)
El text següent és un text que m´ha enviat una amiga meva, i que crec que defineix amb molta sensibilitat i detall el que sent algú al entrar i conviure en un xat amb altres criatures de la nit. Aquí el teniu, a veure si algú de vosaltres s´hi sent identificat.
"Una persona que m’estimo molt sempre em diu que “la curiositat mata al gat”, el fet és que si no hagués estat per aquesta malsana curiositat mai hauria entrat a la sala de xat del vilaweb. Feia un parell d’anys que em bellugava per vilaweb per conèixer les notícies de la meva ciutat.
Cap a finals d’agost de l’any 2000 vaig clicar l’icona “xat” i m’hi vaig endinsar, no sabia que m’hi trobaria, ni sabia exactament el que s’havia de fer, com havia de comportar-me, quines paraules utilitzar, si parlava poc o parlava molt, poc a poc vaig anar descobrint petites coses, petits detalls que van fer créixer encara més aquesta meva curiositat.... I poc a poc he anat descobrint la màgia que comporta l’obrir l’ordinador i posar-te davant de la pantalla... entrar a una sala i no saber que ni qui trobaràs .... si trobaràs nicks coneguts o bé en coneixeràs de nous.
He passat bons moments per aquí, he conegut molta gent, tots diferents, amb algún som amics des del començament, des de la primera vegada que vaig entrar al vila, amb algun altre ho som des de fa un bon grapat de mesos.... puc dir que he passat segons, minuts, hores, dies, nits davant aquesta pantalla màgica. Depèn del moment del dia t’hi espera una sorpresa diferent, única i sovint irrepetible.....tot i que per a mi el moment on la màgia aconsegueix el seu punt més àlgid, sublim i fantàstic és la nit. Nits on he parlat, he rigut, he plorat, he sentit, he somniat, nits on les sensacions han estat immenses i irrepetibles, cadascuna diferent, mai cap d’igual, nits que han deixat de ser nits, perquè es començava a notar l’aire de la matinada. Aquelles matinades on el sol començava a sortir per l’horitzó i començava de bell nou un altre dia, diferent mai igual, un dia on hauria d’arribar altra volta la nit per endinsar-te ben dins del món dels somnis, uns somnis que són reals dins la seva virtualitat, uns somnis on t’adones perfectament del que estàs somniant, uns somnis que construïm nosaltres dia rera dia, moment rera moment, uns somnis que a voltes no voldries que acabessin però si ho fan corres amb força, amb inquietud a buscar-ne un altre, desitges trobar-lo, però el més fantàstic, el més màgic i inimaginable és que el somni sempre, sempre ve a buscar-nos.
Que faríem sense els somnis? Jo de ben segur fa temps que hauria deixat el xat....."
sara (my virtual mum)
entrada de Lestat a las
jueves, mayo 23, 2002
lunes, mayo 13, 2002
A vosaltres, amics de xat
Aquest és un text que va dedicat al xat i a totes les grans persones que hi he conegut.
El 3 d´agost del 2000 em vaig conectar per primer cop al xat de Vilaweb (al que en aquells moments s´anomenava El Xat del Terrat) Mai m´hauria imaginat llavors que aquest xat seria tan positiu com, a la vegada, negatiu per mi i que em canviaria la meva vida d´una manera tan directa.
El xat va ser, en part, negatiu perque va començar a ser un vici d´aquells que t´agafen i no et deixen anar. Anar al xat per parlar amb tot tipus de gent, conèixer tantes persones en tan poc temps va començar a ser una afició perillosa per mi. Començava la universitat, i mentre no tenia classe, ocupava el meu temps lliure xatejant. Això no només em va treure temps d´estudi, sino que també em va reportar un gast econòmic important i una incomprenssió absoluta (i lògica) per part de la meva família. Al final del curs vaig veure com havia tret molt males notes en els estudis (tot i que tot no era culpa del xat) i a sobre, els diners que havia guanyat treballant a l´estiu passat, s´havien esfumat. El següent curs he après la lliçó, i m´he sabut controlar; i no només han millorat les notes, sinó que també em sento més realitzat fent més coses com fer pàgines web com aquesta, escriure guions, llegir, ... i sobretot, estudiar.
Un altre fet negatiu és el de no saber distingir les persones del xat amb les persones reals. Això em va comportar desenganys amorosos (portant-me a una semi-depresió que per sort vaig saber superar) i decepcions en amistats que creia que eren reals.
I davant de tot això, us preguntareu: hi ha alguna cosa positiva?
Doncs el més positiu es troba en les bones persones del xat, aquelles que es mostren tal com són i que són d´una qualitat humana extraordinària. Que n´hi ha pocs? Potser si, però la qualitat no està en la quantitat. Són persones que t´ajuden quan tens un problema, i que quan necessitis qualsevol cosa, estaran sempre allà, al teu costat (encara que sigui des de l´altre costat de l´ordinador). A més, ells donen vida al xat, passant per moments realment divertits i moments de riure sense parar... Podria dir la tira de noms d´aquestes persones que han fet, i fan, del meu pas pel xat de Vilaweb quelcom extraordinari i divertit, però em sabria greu oblidar-me d´algú...va, ho provaré (per ordre aproximat d´antiguitat): julieta (on t´has ficat???), lain (sempre hi ets i hi seràs), AiNa (q tal en Folc?), Andrea (and the Oscar goes to: Jèssica!), Aurana (dolça bojeriaJ), blue (i en kimi?), DoStOr (donde estas fistrrror?), zas (t´agraden les noies?:P), gavarres (heu guanyat algun partit ja?), Euge (Hingiiiiis), SEXE (el pajaru del xat), secretària (la meva tieta prefe!), raffi (la més bel.la), Neo (liante namber uan), Anna (l´amiga que ho sap fer tot sola...la manetes del xat), Valentina (la che...on deu ser?), grany (lleonaaa), sara (la meva mamma), Smilla (bon rollu!!), topo (aparese i desaparese), Anubis79 (ciutadans de Catalunya, ja és aquí!), mofu, Gina24 (la meva Nina!), popi (la meva ànima bessona!), masfield (la teacher enrotllada), chiara (Anna o Marta???), FJ1200 (El senyor dels ossets jeje), vibria (politicament correcte jeje), taticlieff (la petissa del cor gran), takhissis (la Galàdriel catalana), ona (mare modèlica jeje), EYE (rectificar és de savis:P), husk (no importa quin cabell porti...tot li queda bé :-P)... i moltes més persones que encara que no hagi posat, us tinc presents (sobretot als que visiteu la pàgina :P). Aquest dos anys de xat he après molt de vosaltres i amb vosaltres, i estic segur que el xat ha servit pel meu procés de maduració, tant per les coses positives com per les coses negatives.
Petons a tots, i recordeu que no heu de perdre l´esperança en aquest món ple de desgràcies i de persones intoxicades per l´egocentrisme i la crueltat, perque encara queden bones persones, i gracies a elles, un món millor és possible.
Ed.
Aquest és un text que va dedicat al xat i a totes les grans persones que hi he conegut.
El 3 d´agost del 2000 em vaig conectar per primer cop al xat de Vilaweb (al que en aquells moments s´anomenava El Xat del Terrat) Mai m´hauria imaginat llavors que aquest xat seria tan positiu com, a la vegada, negatiu per mi i que em canviaria la meva vida d´una manera tan directa.
El xat va ser, en part, negatiu perque va començar a ser un vici d´aquells que t´agafen i no et deixen anar. Anar al xat per parlar amb tot tipus de gent, conèixer tantes persones en tan poc temps va començar a ser una afició perillosa per mi. Començava la universitat, i mentre no tenia classe, ocupava el meu temps lliure xatejant. Això no només em va treure temps d´estudi, sino que també em va reportar un gast econòmic important i una incomprenssió absoluta (i lògica) per part de la meva família. Al final del curs vaig veure com havia tret molt males notes en els estudis (tot i que tot no era culpa del xat) i a sobre, els diners que havia guanyat treballant a l´estiu passat, s´havien esfumat. El següent curs he après la lliçó, i m´he sabut controlar; i no només han millorat les notes, sinó que també em sento més realitzat fent més coses com fer pàgines web com aquesta, escriure guions, llegir, ... i sobretot, estudiar.
Un altre fet negatiu és el de no saber distingir les persones del xat amb les persones reals. Això em va comportar desenganys amorosos (portant-me a una semi-depresió que per sort vaig saber superar) i decepcions en amistats que creia que eren reals.
I davant de tot això, us preguntareu: hi ha alguna cosa positiva?
Doncs el més positiu es troba en les bones persones del xat, aquelles que es mostren tal com són i que són d´una qualitat humana extraordinària. Que n´hi ha pocs? Potser si, però la qualitat no està en la quantitat. Són persones que t´ajuden quan tens un problema, i que quan necessitis qualsevol cosa, estaran sempre allà, al teu costat (encara que sigui des de l´altre costat de l´ordinador). A més, ells donen vida al xat, passant per moments realment divertits i moments de riure sense parar... Podria dir la tira de noms d´aquestes persones que han fet, i fan, del meu pas pel xat de Vilaweb quelcom extraordinari i divertit, però em sabria greu oblidar-me d´algú...va, ho provaré (per ordre aproximat d´antiguitat): julieta (on t´has ficat???), lain (sempre hi ets i hi seràs), AiNa (q tal en Folc?), Andrea (and the Oscar goes to: Jèssica!), Aurana (dolça bojeriaJ), blue (i en kimi?), DoStOr (donde estas fistrrror?), zas (t´agraden les noies?:P), gavarres (heu guanyat algun partit ja?), Euge (Hingiiiiis), SEXE (el pajaru del xat), secretària (la meva tieta prefe!), raffi (la més bel.la), Neo (liante namber uan), Anna (l´amiga que ho sap fer tot sola...la manetes del xat), Valentina (la che...on deu ser?), grany (lleonaaa), sara (la meva mamma), Smilla (bon rollu!!), topo (aparese i desaparese), Anubis79 (ciutadans de Catalunya, ja és aquí!), mofu, Gina24 (la meva Nina!), popi (la meva ànima bessona!), masfield (la teacher enrotllada), chiara (Anna o Marta???), FJ1200 (El senyor dels ossets jeje), vibria (politicament correcte jeje), taticlieff (la petissa del cor gran), takhissis (la Galàdriel catalana), ona (mare modèlica jeje), EYE (rectificar és de savis:P), husk (no importa quin cabell porti...tot li queda bé :-P)... i moltes més persones que encara que no hagi posat, us tinc presents (sobretot als que visiteu la pàgina :P). Aquest dos anys de xat he après molt de vosaltres i amb vosaltres, i estic segur que el xat ha servit pel meu procés de maduració, tant per les coses positives com per les coses negatives.
Petons a tots, i recordeu que no heu de perdre l´esperança en aquest món ple de desgràcies i de persones intoxicades per l´egocentrisme i la crueltat, perque encara queden bones persones, i gracies a elles, un món millor és possible.
Ed.
entrada de Lestat a las
lunes, mayo 13, 2002
jueves, mayo 09, 2002
Trencant una mica amb la dinàmica de la pàgina, aquí teniu una imatge que farà mal en especial al gènere masculí... Però és que a vegades cal posar-se al lloc de les dones per entendre el seu patiment :-P Imatge provinent de la pàgina que us recomanu en el text anterior a aquest.
entrada de Lestat a las
jueves, mayo 09, 2002
martes, mayo 07, 2002
Fa poc, vaig rebre un mail que em va fer molta il.lusió, es tractava d´una noia brasilenya que habia llegit la meva pàgina i li habia agradat. Però la meva sorpresa ha estat veure que ella també té una pàgina web del tot recomanable, amb un petit esforç de traducció segur que l´enteneu. A més pot ser interessant conèixer una altre cultura mitjançant una pàgina web com aquesta. És una pàgina molt variada, i molt suggerent:
www.penicilina.blogspot.com
Així que si estàs llegint això Clarice, un petonàs! I a tots/es vosaltres també!
www.penicilina.blogspot.com
Així que si estàs llegint això Clarice, un petonàs! I a tots/es vosaltres també!
entrada de Lestat a las
martes, mayo 07, 2002
jueves, mayo 02, 2002
Estimat Josep Maria Asnar:
Fa temps que volia escriure´t una carta, i et preguntaràs per què... Principalment et preguntaràs per què està escrita en català, la resposta és obvia, la domines més bé que la teva pròpia llengua (i no et diré quina llengua ni què fas amb ella “en la intimidaz”).
Aquesta no és una carta d´admiració ni d´amor (Déu me’n guardi de fer trontollar la teva relació amb l´Ampolla). Tan sols t´escric per fer-te saber que, tot i que vas guanyar per majoria absoluta les passades eleccions, no tots es espanyols i catalans et volem com a president del Govern d´aquest país anomenat Esssspañññña(que no és el mateix que portem al cor els catalans). No et vull parlar de la meva posició política; el que vull és fer-te reflexionar sobre la teva manera de pensar i, sobretot, d´actuar.
De tots els països de la Comunitat Europea, Espanya és dels menys avançats, i laboralment el que té uns números i unes estadístiques més tristes que el Madrid perdent la Copa del Rei (per posar-te un exemple a l´atzar eeeh). Ja sé que tota la teva família i la dels teus companys de partit està totalment solucionada de per vida, però hi ha milions i milions de persones més en aquest Estat Espanyol que necessita viure dignament. Espero que quan deixis la política apareguin tots els draps bruts de les estafes i els robatoris descarats que heu fet. Jo no sóc un expert en política ni en economia, però fins i tot els meus cosins de 7 anys poden veure que “Essspaaññña no va bien”.
A tot això cal sumar-hi el tema de la immigració, del qual us en renteu les mans d´una forma descarada, que sembla mentida que us feu dir demòcrates. Els immigrants mereixen tant o més respecte que qualsevol persona que visqui amb una dignitat mínima. I a sobre, trobeu solucions ben fàcils: tots cap a Catalunya! Només cal donar una volta per la Plaça Catalunya per veure l´efecte de la mala gestió a l´hora de tractar amb la immigració. I saps què et dic? Que potser millor així, per que d´aquesta manera no hauran d´estar prop de la teva Casa Blanca particular, la Muncloa. Millor tenir-los envoltats de catalans i catalanes, que no ens fa res ajudar-los mentre trobeu una solució digne i intel·ligent (ja en sabreu?). A més, jo si fos immigrant intentaria allunyar-me el més possible d´aquest pro-Le Pen que estàs fet, bandiduuu... Sort que ets un caguetes, que sinó, a hores d´ara estaríem vivint una nova guerra Civil, t´agraeixo que siguis tan poruc.
A part de tot això tenia pensat fer-te referència al teu look ; no creus que ja està molt vist? Per què no et tenyeixes el cabell amb dues barres vermelles i una de groga al mig? Faria més per tu. Ah, i enganxar-te una àguila negre dins la franja groga. Seria el toc final de la teva patètica imatge.
Per ara no tinc res més a dir-te, estimat Josep Maria. T´escriuria un poema, però com que ja vaig veure com llegeixes poesia en català (“Els maix del ton son les faignys der mong...” Extret del teu recital de poesia), crec que passo, només faltaria que ens deformessis la nostra llengua.
Així que cuida´t (ho necessites), i felicitats a la teva filla que es casa (t´hi has fixat que el seu futur marit podria passar per fill teu si es posés bigoti...serà el teu successor??).
Vinga, Arriba España, que la merda flota!!!!!!
Fa temps que volia escriure´t una carta, i et preguntaràs per què... Principalment et preguntaràs per què està escrita en català, la resposta és obvia, la domines més bé que la teva pròpia llengua (i no et diré quina llengua ni què fas amb ella “en la intimidaz”).
Aquesta no és una carta d´admiració ni d´amor (Déu me’n guardi de fer trontollar la teva relació amb l´Ampolla). Tan sols t´escric per fer-te saber que, tot i que vas guanyar per majoria absoluta les passades eleccions, no tots es espanyols i catalans et volem com a president del Govern d´aquest país anomenat Esssspañññña(que no és el mateix que portem al cor els catalans). No et vull parlar de la meva posició política; el que vull és fer-te reflexionar sobre la teva manera de pensar i, sobretot, d´actuar.
De tots els països de la Comunitat Europea, Espanya és dels menys avançats, i laboralment el que té uns números i unes estadístiques més tristes que el Madrid perdent la Copa del Rei (per posar-te un exemple a l´atzar eeeh). Ja sé que tota la teva família i la dels teus companys de partit està totalment solucionada de per vida, però hi ha milions i milions de persones més en aquest Estat Espanyol que necessita viure dignament. Espero que quan deixis la política apareguin tots els draps bruts de les estafes i els robatoris descarats que heu fet. Jo no sóc un expert en política ni en economia, però fins i tot els meus cosins de 7 anys poden veure que “Essspaaññña no va bien”.
A tot això cal sumar-hi el tema de la immigració, del qual us en renteu les mans d´una forma descarada, que sembla mentida que us feu dir demòcrates. Els immigrants mereixen tant o més respecte que qualsevol persona que visqui amb una dignitat mínima. I a sobre, trobeu solucions ben fàcils: tots cap a Catalunya! Només cal donar una volta per la Plaça Catalunya per veure l´efecte de la mala gestió a l´hora de tractar amb la immigració. I saps què et dic? Que potser millor així, per que d´aquesta manera no hauran d´estar prop de la teva Casa Blanca particular, la Muncloa. Millor tenir-los envoltats de catalans i catalanes, que no ens fa res ajudar-los mentre trobeu una solució digne i intel·ligent (ja en sabreu?). A més, jo si fos immigrant intentaria allunyar-me el més possible d´aquest pro-Le Pen que estàs fet, bandiduuu... Sort que ets un caguetes, que sinó, a hores d´ara estaríem vivint una nova guerra Civil, t´agraeixo que siguis tan poruc.
A part de tot això tenia pensat fer-te referència al teu look ; no creus que ja està molt vist? Per què no et tenyeixes el cabell amb dues barres vermelles i una de groga al mig? Faria més per tu. Ah, i enganxar-te una àguila negre dins la franja groga. Seria el toc final de la teva patètica imatge.
Per ara no tinc res més a dir-te, estimat Josep Maria. T´escriuria un poema, però com que ja vaig veure com llegeixes poesia en català (“Els maix del ton son les faignys der mong...” Extret del teu recital de poesia), crec que passo, només faltaria que ens deformessis la nostra llengua.
Així que cuida´t (ho necessites), i felicitats a la teva filla que es casa (t´hi has fixat que el seu futur marit podria passar per fill teu si es posés bigoti...serà el teu successor??).
Vinga, Arriba España, que la merda flota!!!!!!
entrada de Lestat a las
jueves, mayo 02, 2002
martes, abril 30, 2002
El dret a morir
Aquests dies es parla molt del cas de la Diane Pretty, una dona anglesa de 43 anys que pateix tetraplègia per una malaltia neurodegenerativa. El cas és que les autoritats del Regne Unit han prohibit que el seu marit li apliqui la eutanàsia. Diane vol morir dignament i vol acabar el seu patiment, però ella mateixa no ho pot fer perque té el coll i els braços paralitzats. Fa uns dies, va recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que ha decidit que no pot obligar a el Regne Unit a permetre al seu marit "matar-la", i per tant, el patiment de la Diane, no pot acabar encara.
Aquesta notícia ha tornat a obrir la polèmica sobre l´eutanàsia, que ja habia estat notícia destacada fa uns anys, prop de Catalunya, amb el cas de Ramón Sampedro. Personalment crec que tota persona malalta, en plena facultat mental, i amb la seva vida penjant d´un fil, hauria de poder decidir lliurement quan vol morir. Ningú té dret a fer patir a una persona que li pesa el fantasma de la mort sobre el cap. Ens em de posar en el lloc de Diane Pretty o de qualsevol altre malalt terminal o incurablement greu, i preguntar-nos què preferiríem: Patir nosaltres i els que ens envolten fins el dia de la nostra mort? O bé acabar amb el teu patiment i el dels altres (per molt dolorós que sigui) d´una forma sencilla, indolora i, per sobre de tot, digne?
Com ens poden prendre aquest dret de decisió? Es clar que les autoritats han d´actuar segons les lleis, però en cap moment han pensat en renovar-les i fer-les més humanes? Hi ha una infinitat de lleis que atempten contra llibertats personals que ja fa molts i molts anys que són vigents (algunes centenars). Per posar més exemples tenim el dret a l´abortament, o fins i tot, la més incomprensible, la pena de mort... Què potser la nostra societat no ha evolucionat? I si ha evolucionat, per què no ho han fet totes les lleis? Per què a cada indret del món els homes i dones tenim drets diferents? Per què només països com Holanda entenen el concepte de llibertat? Com pot ser que això estigui passant en una societat tan "avançada"? I encara hi ha qui parla de la globalització...però quina globalització? La humana o la econòmica? Preguntem-nos quina de les dues és més important. Sens dubte per les altes classes, l´econòmica... és just això? Globalitzem els nostres drets, siguem humans d´una vegada!
Per acabar només em queda dir que espero que si algun dia arribo a estar tan malament com Diane Pretty, em deixin decidir si vull condemnar-me a mi i a la gent que m´estima fins a una mort patètica, o si vull morir amb dignitat i la felicitat d´haver viscut una vida amb la llibertat de fer-ho.
Ed.
Aquests dies es parla molt del cas de la Diane Pretty, una dona anglesa de 43 anys que pateix tetraplègia per una malaltia neurodegenerativa. El cas és que les autoritats del Regne Unit han prohibit que el seu marit li apliqui la eutanàsia. Diane vol morir dignament i vol acabar el seu patiment, però ella mateixa no ho pot fer perque té el coll i els braços paralitzats. Fa uns dies, va recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que ha decidit que no pot obligar a el Regne Unit a permetre al seu marit "matar-la", i per tant, el patiment de la Diane, no pot acabar encara.
Aquesta notícia ha tornat a obrir la polèmica sobre l´eutanàsia, que ja habia estat notícia destacada fa uns anys, prop de Catalunya, amb el cas de Ramón Sampedro. Personalment crec que tota persona malalta, en plena facultat mental, i amb la seva vida penjant d´un fil, hauria de poder decidir lliurement quan vol morir. Ningú té dret a fer patir a una persona que li pesa el fantasma de la mort sobre el cap. Ens em de posar en el lloc de Diane Pretty o de qualsevol altre malalt terminal o incurablement greu, i preguntar-nos què preferiríem: Patir nosaltres i els que ens envolten fins el dia de la nostra mort? O bé acabar amb el teu patiment i el dels altres (per molt dolorós que sigui) d´una forma sencilla, indolora i, per sobre de tot, digne?
Com ens poden prendre aquest dret de decisió? Es clar que les autoritats han d´actuar segons les lleis, però en cap moment han pensat en renovar-les i fer-les més humanes? Hi ha una infinitat de lleis que atempten contra llibertats personals que ja fa molts i molts anys que són vigents (algunes centenars). Per posar més exemples tenim el dret a l´abortament, o fins i tot, la més incomprensible, la pena de mort... Què potser la nostra societat no ha evolucionat? I si ha evolucionat, per què no ho han fet totes les lleis? Per què a cada indret del món els homes i dones tenim drets diferents? Per què només països com Holanda entenen el concepte de llibertat? Com pot ser que això estigui passant en una societat tan "avançada"? I encara hi ha qui parla de la globalització...però quina globalització? La humana o la econòmica? Preguntem-nos quina de les dues és més important. Sens dubte per les altes classes, l´econòmica... és just això? Globalitzem els nostres drets, siguem humans d´una vegada!
Per acabar només em queda dir que espero que si algun dia arribo a estar tan malament com Diane Pretty, em deixin decidir si vull condemnar-me a mi i a la gent que m´estima fins a una mort patètica, o si vull morir amb dignitat i la felicitat d´haver viscut una vida amb la llibertat de fer-ho.
Ed.
entrada de Lestat a las
martes, abril 30, 2002
miércoles, abril 17, 2002
Viure després de la mort
La setmana passada vaig veure dues pel.lícules que em van fer reflexionar sobre l´impacte emocional que suposa que mori inesperadament una persona estimada. Les pel.lícules eren “En la habitación” i “El hijo de la novia”. És un tema complicat i es pot interpretar d´una manera molt personal que no té perque compartir tothom, i això és el que intentaré fer, donar la meva opinió.
En la primera pel.lícula, el fill jove d´una parella mor inesperadament. Després de la mort del seu fill no aconsegueixen superar-ho i es creen problemes entre els dos, que cada cop tenen una relació més distanciada i silenciosa. A la segona hi ha un personatge que va perdre tota la seva família però que intenta tirar endavant i ser feliç mirant la vida amb optimisme. Són dues maneres oposades d´actuar davant la mort, dues maneres d´afrontar la vida després d´una mort sobtada
Veient aquestes pel.lícules i recordant persones que han viscut situacions semblants, he pogut comprovar que quan mor algú molt proper sense avís previ, la vida que portaves abans es veu completament alterada i ja no actues ni fas les mateixes coses que abans de la mort d´aquesta persona. Sembla que tot hagi de ser diferent... i fins i tot crec que és bo que sigui diferent. Es tendeix a deixar de fer coses que feies quan aquella persona vivia, vas a llocs on mai havies estat abans, busques activitats que et distreguin per no pensar-hi... Però també hi ha un altre tipus d´actitut, que és, potser, la més dolorosa; es tracta de fer les mateixes coses que feies abans amb aquella persona per por d´oblidar-te d´ella i dels vostres records. I la veritat, no sé ben bé quina de les dues opcions és la millor; potser la primera sembla la més encertada, o potser una barreja de les dues posicions, que no et faci pensar en la seva mort però que ,a l´hora, et faci recordar aquella persona dia rera dia.
Crec que el més important de tot és saber conviure amb aquesta mort, per molt dolorosa i insubstituïble que sigui, i seguir endavant amb els mateixos objectius i somnis o amb uns altres de renovats que et facin gaudir de la vida malgrat les trampes i obstacles que aquesta et posa davant a tu i a aquells que tens al voltant. És important que quan mori algú del teu entorn en parlis amb aquells que el/la coneixíeu, mantenir el seu record intacte i sobretot, al contrari del que es veu a una de les dues pel.lícules, no buscar cap culpable ni venjar-se, perquè llavors la raó humana desapareix. És bo mantenir el record, però encara és més bo seguir endavant i gaudir, ni que sigui en moments molt comptats, d´aquesta vida que és més valuosa del que molts pensen.
Ed.
La setmana passada vaig veure dues pel.lícules que em van fer reflexionar sobre l´impacte emocional que suposa que mori inesperadament una persona estimada. Les pel.lícules eren “En la habitación” i “El hijo de la novia”. És un tema complicat i es pot interpretar d´una manera molt personal que no té perque compartir tothom, i això és el que intentaré fer, donar la meva opinió.
En la primera pel.lícula, el fill jove d´una parella mor inesperadament. Després de la mort del seu fill no aconsegueixen superar-ho i es creen problemes entre els dos, que cada cop tenen una relació més distanciada i silenciosa. A la segona hi ha un personatge que va perdre tota la seva família però que intenta tirar endavant i ser feliç mirant la vida amb optimisme. Són dues maneres oposades d´actuar davant la mort, dues maneres d´afrontar la vida després d´una mort sobtada
Veient aquestes pel.lícules i recordant persones que han viscut situacions semblants, he pogut comprovar que quan mor algú molt proper sense avís previ, la vida que portaves abans es veu completament alterada i ja no actues ni fas les mateixes coses que abans de la mort d´aquesta persona. Sembla que tot hagi de ser diferent... i fins i tot crec que és bo que sigui diferent. Es tendeix a deixar de fer coses que feies quan aquella persona vivia, vas a llocs on mai havies estat abans, busques activitats que et distreguin per no pensar-hi... Però també hi ha un altre tipus d´actitut, que és, potser, la més dolorosa; es tracta de fer les mateixes coses que feies abans amb aquella persona per por d´oblidar-te d´ella i dels vostres records. I la veritat, no sé ben bé quina de les dues opcions és la millor; potser la primera sembla la més encertada, o potser una barreja de les dues posicions, que no et faci pensar en la seva mort però que ,a l´hora, et faci recordar aquella persona dia rera dia.
Crec que el més important de tot és saber conviure amb aquesta mort, per molt dolorosa i insubstituïble que sigui, i seguir endavant amb els mateixos objectius i somnis o amb uns altres de renovats que et facin gaudir de la vida malgrat les trampes i obstacles que aquesta et posa davant a tu i a aquells que tens al voltant. És important que quan mori algú del teu entorn en parlis amb aquells que el/la coneixíeu, mantenir el seu record intacte i sobretot, al contrari del que es veu a una de les dues pel.lícules, no buscar cap culpable ni venjar-se, perquè llavors la raó humana desapareix. És bo mantenir el record, però encara és més bo seguir endavant i gaudir, ni que sigui en moments molt comptats, d´aquesta vida que és més valuosa del que molts pensen.
Ed.
entrada de Lestat a las
miércoles, abril 17, 2002
miércoles, marzo 20, 2002
Dues paraules
Perquè ens costa tan dir aquestes dues paraules? Paraules que busquen ser sinceres, però que, molts cops, quan les diem, veiem que no són certes. Que no només enganyem a qui les diem, sinó que també ens enganyem a nosaltres mateixos dient-les. Volem fer certes unes paraules que no ho són.
“T´ estimo”. Dues paraules que volen dir molt més del que aparenten. He pogut comprovar, que quan no estàs enamorat, dir-ho costa menys que quan ho estàs. Jo, abans, sempre havia pensat que no, que quan estimes a una persona, dir “t´ estimo” era molt fàcil perquè et sortia del cor. Però ara, uns quants anys més tard, he pogut veure i comprovar que són les coses que surten del cor les que costen més de dir. Potser és que els sentiments que es tenen són tan inexplicables que els volem justificar amb paraules. “T´ estimo”. O potser només em passa a mi.
Si les dius sincerament a aquella persona que estimes, encara que et costi molt dir-les, quan ja han sortit de la teva boca, sents una alliberació només comparable a quan sents que algú te les diu a tu.
Direu: “Ui, aquest noi s´ ens ha enamorat”. Sí, ho estic, i suposo que per això, ara tinc la necessitat de dir tot això... Per que son una sèrie d´ idees que tenia dins meu, i que no sabia molt bé com expressar. Són sentiments inexplicables, i que per inexplicables són així de bonics.
Estimeu, siusplau. I si encara no heu trobat a ningú a qui estimeu d´ una manera especial, paciència, doncs en qualsevol moment pot aparèixer.
Ed. (dedicat a la MMF)
Perquè ens costa tan dir aquestes dues paraules? Paraules que busquen ser sinceres, però que, molts cops, quan les diem, veiem que no són certes. Que no només enganyem a qui les diem, sinó que també ens enganyem a nosaltres mateixos dient-les. Volem fer certes unes paraules que no ho són.
“T´ estimo”. Dues paraules que volen dir molt més del que aparenten. He pogut comprovar, que quan no estàs enamorat, dir-ho costa menys que quan ho estàs. Jo, abans, sempre havia pensat que no, que quan estimes a una persona, dir “t´ estimo” era molt fàcil perquè et sortia del cor. Però ara, uns quants anys més tard, he pogut veure i comprovar que són les coses que surten del cor les que costen més de dir. Potser és que els sentiments que es tenen són tan inexplicables que els volem justificar amb paraules. “T´ estimo”. O potser només em passa a mi.
Si les dius sincerament a aquella persona que estimes, encara que et costi molt dir-les, quan ja han sortit de la teva boca, sents una alliberació només comparable a quan sents que algú te les diu a tu.
Direu: “Ui, aquest noi s´ ens ha enamorat”. Sí, ho estic, i suposo que per això, ara tinc la necessitat de dir tot això... Per que son una sèrie d´ idees que tenia dins meu, i que no sabia molt bé com expressar. Són sentiments inexplicables, i que per inexplicables són així de bonics.
Estimeu, siusplau. I si encara no heu trobat a ningú a qui estimeu d´ una manera especial, paciència, doncs en qualsevol moment pot aparèixer.
Ed. (dedicat a la MMF)
entrada de Lestat a las
miércoles, marzo 20, 2002
miércoles, marzo 13, 2002
Aquí teniu un servei d´enviament gratuit de sms...per si us fa falta. Espero que us sigui útil!
entrada de Lestat a las
miércoles, marzo 13, 2002
martes, febrero 26, 2002
“Operación Triumfo” o El triomf del nacionalisme espanyol
Què es triomfar ? Tenir molts diners? Tenir molts amics ? Ser famós ? Tenir èxit amb les dones? Ser molt intel·ligent? Guanyar concursos? Anar a Eurovisión????????
Molta gent pensa que si…
Vull parlar del programa de televisió “Operación Triumfo”. Ja sé que molta gent s´em tirarà a sobre en un primer moment per voler criticar aquest programa. Però no és la meva intenció tirar per terra aquest curiós experiment que s´ha tret de la màniga Televisió Espanyola. Per que malgrat els seus interminables defectes, també té detalls interessants i atractius.
És interessant veure l´evolució d´uns nois i noies que aprenen a cantar a base de classes conduïdes per professionals en l´ensenyament de mètodes per millorar la veu, l´expressió corporal, perfeccionar l´anglès, aconseguir treure els sentiments, i altres activitats que en un primer terme poden ser interessants i constructius.
Però on s´equivoquen els creadors del programa?
Tots recordem experiències nefastes com “El Gran Hermano” o “El Bus”, on l´única “gràcia” del programa consistia en veure les relacions que s´establien entre un grup de joves en un espai ample, però tancat, on ningú podia sortir ni entrar. El primer va tenir gran èxit, per què era “la novetat”. Podíem veure com menjaven, com dormien, què feien al lavabo, els aparents mals rotllos entre gent del mes baix nivell (qui no recorda el mític “Te voy a pegar dos yoyas”?), i fins i tot els aparents enamorament que s´establien entre els nois i les noies. Dic aparents perquè aquestes baralles i enamoraments feien augmentar la audiència. Creieu que hauria tingut el mateix èxit si ningú s´hagués barallat o “enamorat”? No. Per què? Perquè hauria estat molt avorrit. Els encarregats del programa ja van preparar-ho tot per no perdre audiència.
Però no em vull desviar del tema. Operación Triumfo tenia el repte de no caure tan baix com aquells programes (tot i l´èxit d´audiència que sempre van tenir...). La pregunta que em faig és si ho han aconseguit del tot. Podria escriure pàgines i pàgines sobre el tema...
Només us vull fer reflexionar sobre perquè ha tingut èxit aquest programa i en quin punt va seguir un camí equivocat. Per començar, no veiem què fan al lavabo ni els veiem dormint; però si que els veiem menjant i parlant de temes que se surten de la teòrica temàtica del programa: la música. A ningú li ha d´importar l´opinió sobre el sexe del Manu o del Bisbal o de la Chenoa (per posar un exemple). L´error del programa és el d´intentar que els concursants de l´Acadèmia fossin famosos i que els espectadors tinguessin una opinió més de caire personal que no pas de caire acadèmic de cada un dels concursants. La gent no es fixava en l´alumne, es fixava en la persona.
L´objectiu del programa era que la gent votés a aquell concursant que veiés més preparat o que hagués tingut una evolució més notable. S´havia de votar a aquell que hagués après més i que hagués assolit un cert nivell musical. Però gairebé tothom, votava el concursant cap al que tenia més simpatia. Votaven a la persona.
Imaginem-nos que un professor de matemàtiques aprovés als alumnes que li cauen simpàtics i suspengués a aquells que no li cauen del tot bé, sense tenir en compte el nivell que hagués assolit l´alumne per resoldre problemes matemàtics. Absurd no?
La gent a qui votava al Gran Hermano? El que sabia cuinar millor? El que deia menys paraulotes? El més net al lavabo? No, al que li queia millor. En aquest cas, el programa era conseqüent amb els resultats. Operación Triumfo no.
Només faltava que un diputat del PP digués que a Operación Triumfo apareixien tots els valors que defensava el Partit Popular: l´amistat, l´esperit de superació, l´humilitat (!!!),... Només faltava que els hi hagin ofert cantar l´himne de la selecció espanyola al Mundial de futbol de Corea i Japó! Vaja, que Operación Triumfo sembla destinat a ser una fulletó propagandístic del nacionalisme a Espanya, i no pas un trampolí cap a l´èxit com pretenia ser.
Podria dir moltes més coses negatives que em passen pel cap, però no ho faré, deixaré que cadascú reflexioni i es pregunti si Operación Triumfo és allò que hauria d´haver estat. Al final, per mi, l´Operació ha fracassat.
Ed (un noi amb criteri, o no :-P)
Què es triomfar ? Tenir molts diners? Tenir molts amics ? Ser famós ? Tenir èxit amb les dones? Ser molt intel·ligent? Guanyar concursos? Anar a Eurovisión????????
Molta gent pensa que si…
Vull parlar del programa de televisió “Operación Triumfo”. Ja sé que molta gent s´em tirarà a sobre en un primer moment per voler criticar aquest programa. Però no és la meva intenció tirar per terra aquest curiós experiment que s´ha tret de la màniga Televisió Espanyola. Per que malgrat els seus interminables defectes, també té detalls interessants i atractius.
És interessant veure l´evolució d´uns nois i noies que aprenen a cantar a base de classes conduïdes per professionals en l´ensenyament de mètodes per millorar la veu, l´expressió corporal, perfeccionar l´anglès, aconseguir treure els sentiments, i altres activitats que en un primer terme poden ser interessants i constructius.
Però on s´equivoquen els creadors del programa?
Tots recordem experiències nefastes com “El Gran Hermano” o “El Bus”, on l´única “gràcia” del programa consistia en veure les relacions que s´establien entre un grup de joves en un espai ample, però tancat, on ningú podia sortir ni entrar. El primer va tenir gran èxit, per què era “la novetat”. Podíem veure com menjaven, com dormien, què feien al lavabo, els aparents mals rotllos entre gent del mes baix nivell (qui no recorda el mític “Te voy a pegar dos yoyas”?), i fins i tot els aparents enamorament que s´establien entre els nois i les noies. Dic aparents perquè aquestes baralles i enamoraments feien augmentar la audiència. Creieu que hauria tingut el mateix èxit si ningú s´hagués barallat o “enamorat”? No. Per què? Perquè hauria estat molt avorrit. Els encarregats del programa ja van preparar-ho tot per no perdre audiència.
Però no em vull desviar del tema. Operación Triumfo tenia el repte de no caure tan baix com aquells programes (tot i l´èxit d´audiència que sempre van tenir...). La pregunta que em faig és si ho han aconseguit del tot. Podria escriure pàgines i pàgines sobre el tema...
Només us vull fer reflexionar sobre perquè ha tingut èxit aquest programa i en quin punt va seguir un camí equivocat. Per començar, no veiem què fan al lavabo ni els veiem dormint; però si que els veiem menjant i parlant de temes que se surten de la teòrica temàtica del programa: la música. A ningú li ha d´importar l´opinió sobre el sexe del Manu o del Bisbal o de la Chenoa (per posar un exemple). L´error del programa és el d´intentar que els concursants de l´Acadèmia fossin famosos i que els espectadors tinguessin una opinió més de caire personal que no pas de caire acadèmic de cada un dels concursants. La gent no es fixava en l´alumne, es fixava en la persona.
L´objectiu del programa era que la gent votés a aquell concursant que veiés més preparat o que hagués tingut una evolució més notable. S´havia de votar a aquell que hagués après més i que hagués assolit un cert nivell musical. Però gairebé tothom, votava el concursant cap al que tenia més simpatia. Votaven a la persona.
Imaginem-nos que un professor de matemàtiques aprovés als alumnes que li cauen simpàtics i suspengués a aquells que no li cauen del tot bé, sense tenir en compte el nivell que hagués assolit l´alumne per resoldre problemes matemàtics. Absurd no?
La gent a qui votava al Gran Hermano? El que sabia cuinar millor? El que deia menys paraulotes? El més net al lavabo? No, al que li queia millor. En aquest cas, el programa era conseqüent amb els resultats. Operación Triumfo no.
Només faltava que un diputat del PP digués que a Operación Triumfo apareixien tots els valors que defensava el Partit Popular: l´amistat, l´esperit de superació, l´humilitat (!!!),... Només faltava que els hi hagin ofert cantar l´himne de la selecció espanyola al Mundial de futbol de Corea i Japó! Vaja, que Operación Triumfo sembla destinat a ser una fulletó propagandístic del nacionalisme a Espanya, i no pas un trampolí cap a l´èxit com pretenia ser.
Podria dir moltes més coses negatives que em passen pel cap, però no ho faré, deixaré que cadascú reflexioni i es pregunti si Operación Triumfo és allò que hauria d´haver estat. Al final, per mi, l´Operació ha fracassat.
Ed (un noi amb criteri, o no :-P)
entrada de Lestat a las
martes, febrero 26, 2002
jueves, enero 24, 2002
L´agraiment d´un geni
El següent text és l´agraïment del director Steven Soderbergh al rebre l´Oscar a millor director a la cerimònia d´entrega de l´any passat. La poso a la pàgina per que dedica aquest premi a tota la gent que dedica part del seu temps a “crear”, i és un dels agraïments que sempre recordaré. Soderbergh és el director de pel.lícules com "Sexe, mentides i cintes de video", "Erin Brokovich", "Traffic", o la recent "Ocean´s eleven". L´admiro com a director i cineasta, pero amb les seves paraules de modestia i gratitut, l´admiro com a persona humana. Aquest és el seu cant a l´art (és en anglès, si puc ja el traduiré un dia que en tingui ganes jejeje):
“Suddenly going to work tomorrow doesn't seem like such a good idea. My daughter Sarah's asleep in London. She's missing this, unfortunately. There are a lot of people to thank. Rather than thank some of them publicly, I think I'm going to thank all of them privately.
What I want to say is, I want to thank anyone who spends part of their day creating. I don't care if it's a book, a film, a painting, a dance, a piece of theater, a piece of music, anybody -- anybody who spends part of their day sharing their experience with us, I think this world would be unliveable without art, and I thank you. That includes the Academy, that includes my fellow nominees here tonight. Thank you for inspiring me. Thank you for this.”
El següent text és l´agraïment del director Steven Soderbergh al rebre l´Oscar a millor director a la cerimònia d´entrega de l´any passat. La poso a la pàgina per que dedica aquest premi a tota la gent que dedica part del seu temps a “crear”, i és un dels agraïments que sempre recordaré. Soderbergh és el director de pel.lícules com "Sexe, mentides i cintes de video", "Erin Brokovich", "Traffic", o la recent "Ocean´s eleven". L´admiro com a director i cineasta, pero amb les seves paraules de modestia i gratitut, l´admiro com a persona humana. Aquest és el seu cant a l´art (és en anglès, si puc ja el traduiré un dia que en tingui ganes jejeje):
“Suddenly going to work tomorrow doesn't seem like such a good idea. My daughter Sarah's asleep in London. She's missing this, unfortunately. There are a lot of people to thank. Rather than thank some of them publicly, I think I'm going to thank all of them privately.
What I want to say is, I want to thank anyone who spends part of their day creating. I don't care if it's a book, a film, a painting, a dance, a piece of theater, a piece of music, anybody -- anybody who spends part of their day sharing their experience with us, I think this world would be unliveable without art, and I thank you. That includes the Academy, that includes my fellow nominees here tonight. Thank you for inspiring me. Thank you for this.”
entrada de Lestat a las
jueves, enero 24, 2002
jueves, enero 17, 2002
Un amor silenciós
Ahir, removent entre textos que vaig escriure en la meva etapa adolescent, vaig trobar una carta escrita a algú que mai arribarà a llegir-la. És una declaració d´amor.
En aquesta carta, crec que es veu clarament el que una persona sent quan descobreix per primer cop aquest sentiment misteriós i atractiu que és l´amor. En aquest cas un amor platònic que mai va saber, ni segurament sabrà, que hi havia algú que no parava de pensar en ella dia i nit. Que es llevava cada dia esperant veure el seu rostre ni que fos per un moment. Aquesta carta la vaig escriure quan tenia uns 15 anys, fruit de la impossibilitat d´acostar-me a ella i declarar-li el meu amor. Un amor a distància, però intens, molt intens. Aquest va ser un amor gairebé obsessiu, però sempre el recordaré com el primer de tots, el més especial i el més frustrant a la vegada. Tots (o gairebé tots) em tingut algun amor platònic al qual mai vam arribar a declarar el que sentíem, o bé per vergonya, o bé per no sentir el dolor de ser rebutjat. Estic segur que aquesta carta us recordarà a algun escrit que vau escriure fa temps, transcrivint els vostres sentiments en un full en blanc, com un impuls, com una necessitat. I ara us diré una cosa, si us enamoreu, digueu-ho a l´altre persona...qui sap? Potser sereu correspostos. Per que si no ho feu, sempre us quedarà el dubte, com a mi, de dir: i què hauria passat? CARPE DIEM
“Probablement no ets la persona que busco, probablement no t´hi assembles en res. Potser encara l´he de conèixer, potser tu no hi tens res a veure.
El que sí sé, és que en aquests moments, tu ets la única cosa que tinc al cap, la única cosa a la que puc recórrer quan penso en l´amor. Potser no ets l´adequada, potser només ets fruit de la meva imaginació, però quan escric poesia només penso en tu. Si tu no ets la persona que estic buscant, potser sí que n´ets el reflex. M´agradaria que no fossis una trampa de la vida, però si ho ets, ets la trampa més fàcil de caure-hi. Quan el sol t´enlluerna els ulls, et brillen amb una brillantor sobrenatural, tens un somriure d´una altre galàxia, i desprens una energia inusual en tot l´univers, ets massa perfecta per ser real, no existeixes, i això em tortura. Si estic en un somni, no en vull despertar mai; potser ets una tortura, però ets la tortura més meravellosa que hagi existit.
Si algun dia t´oblido, haurà de ser alguna persona realment increïble la que et substitueixi en el meu cor; però ara aquesta opció la veig molt llunyana, tot i que no impossible.
Si ara que no et conec ets increïble, si algun dia t´arribo a conèixer de veritat no sé què pot passar, potser em trobaré amb la persona perfecta, o potser cauré en una inmensa decepció. Potser tot això és el que fa que no m´treveixi a arribar a coneixe´t del tot.
Potser no ets la persona que busco, però si l´ets, espero arribar a trobar-te”
Ahir, removent entre textos que vaig escriure en la meva etapa adolescent, vaig trobar una carta escrita a algú que mai arribarà a llegir-la. És una declaració d´amor.
En aquesta carta, crec que es veu clarament el que una persona sent quan descobreix per primer cop aquest sentiment misteriós i atractiu que és l´amor. En aquest cas un amor platònic que mai va saber, ni segurament sabrà, que hi havia algú que no parava de pensar en ella dia i nit. Que es llevava cada dia esperant veure el seu rostre ni que fos per un moment. Aquesta carta la vaig escriure quan tenia uns 15 anys, fruit de la impossibilitat d´acostar-me a ella i declarar-li el meu amor. Un amor a distància, però intens, molt intens. Aquest va ser un amor gairebé obsessiu, però sempre el recordaré com el primer de tots, el més especial i el més frustrant a la vegada. Tots (o gairebé tots) em tingut algun amor platònic al qual mai vam arribar a declarar el que sentíem, o bé per vergonya, o bé per no sentir el dolor de ser rebutjat. Estic segur que aquesta carta us recordarà a algun escrit que vau escriure fa temps, transcrivint els vostres sentiments en un full en blanc, com un impuls, com una necessitat. I ara us diré una cosa, si us enamoreu, digueu-ho a l´altre persona...qui sap? Potser sereu correspostos. Per que si no ho feu, sempre us quedarà el dubte, com a mi, de dir: i què hauria passat? CARPE DIEM
“Probablement no ets la persona que busco, probablement no t´hi assembles en res. Potser encara l´he de conèixer, potser tu no hi tens res a veure.
El que sí sé, és que en aquests moments, tu ets la única cosa que tinc al cap, la única cosa a la que puc recórrer quan penso en l´amor. Potser no ets l´adequada, potser només ets fruit de la meva imaginació, però quan escric poesia només penso en tu. Si tu no ets la persona que estic buscant, potser sí que n´ets el reflex. M´agradaria que no fossis una trampa de la vida, però si ho ets, ets la trampa més fàcil de caure-hi. Quan el sol t´enlluerna els ulls, et brillen amb una brillantor sobrenatural, tens un somriure d´una altre galàxia, i desprens una energia inusual en tot l´univers, ets massa perfecta per ser real, no existeixes, i això em tortura. Si estic en un somni, no en vull despertar mai; potser ets una tortura, però ets la tortura més meravellosa que hagi existit.
Si algun dia t´oblido, haurà de ser alguna persona realment increïble la que et substitueixi en el meu cor; però ara aquesta opció la veig molt llunyana, tot i que no impossible.
Si ara que no et conec ets increïble, si algun dia t´arribo a conèixer de veritat no sé què pot passar, potser em trobaré amb la persona perfecta, o potser cauré en una inmensa decepció. Potser tot això és el que fa que no m´treveixi a arribar a coneixe´t del tot.
Potser no ets la persona que busco, però si l´ets, espero arribar a trobar-te”
entrada de Lestat a las
jueves, enero 17, 2002
lunes, enero 14, 2002
Avui no escriuré un text. Avui us demano que visiteu una pàgina que acabo de fer, si hi aneu ja veureu de què es tracta. Espero que us agradi, ja que hi podreu participar tots els que vulgueu. La direcció és: www.cinemaed.blogspot.com
entrada de Lestat a las
lunes, enero 14, 2002
lunes, enero 07, 2002
Aquest text està dedicat a TOTS els meus amics, en especial al Marc, a qui m´uneix una amistat especial i indestructible.
L´amistat que ens uneix
Què és l´amistat? M´ho pregunto constantment, i no tinc una resposta clara i convincent. L´amistat és un concepte que només podem demostrar amb fets. És una manera d´estimar, de considerar a una altre persona com a alguna cosa més que un simple conegut. Un amic és aquell a qui ho donaries tot sense esperar res a canvi. Algú a qui mai fallaries; i en cas de fer-ho, no t´ho perdonaries a tu mateix fins al darrer dels teus dies. És saber compartir cada un dels moments de la teva vida amb algú que t´importa tant com si les coses que li passen a ell et passessin a tu. Pots sentir dolor quan l´amic plora, ràbia quan algú l´humilia, alegria quan és feliç, pena quan se sent trist; tens la necessitat d´estar al seu costat quan tot va malament, i també quan tot va bé; vols que la primera persona que vegi siguis tu quan se senti sòl; vols que se senti tant estimat com tu l´estimes.
Però què passa si algun dia el fas patir, el decepciones, te n´oblides o li fas mal? On van a parar els valors de l´amistat? L´amistat és destruïda? Què hi ha més trist que perdre un amic de debò?
Per això hi ha un valor que encara no he comentat i que és un dels més admirables de l´amistat: el perdó. El perdó d´aquells que s´estimen. És més fàcil dir “t´estimo” que dir “perdona´m”; perque quan demanes perdó vol dir que has fet mal a algú que t´importa. Igual que un mateix s´ha de saber perdonar, també ha de perdonar a aquells que li fan mal sense voler-ho, inconscientment,…
Tots els valors de l´amistat, si són autèntics, fan que aquest vincle no sigui mai destruït, i si és malmès, algun dia, amb tota seguretat, serà guarit, unint els amics com dos cors d´acer, durs i resitents, mitjançant un pont indestructible d´amor infinit. Perquè l´amistat és una de les raons que tenim per viure. Siguem amics per sempre, és important!
Eduard M.Q. El vostre amic.
L´amistat que ens uneix
Què és l´amistat? M´ho pregunto constantment, i no tinc una resposta clara i convincent. L´amistat és un concepte que només podem demostrar amb fets. És una manera d´estimar, de considerar a una altre persona com a alguna cosa més que un simple conegut. Un amic és aquell a qui ho donaries tot sense esperar res a canvi. Algú a qui mai fallaries; i en cas de fer-ho, no t´ho perdonaries a tu mateix fins al darrer dels teus dies. És saber compartir cada un dels moments de la teva vida amb algú que t´importa tant com si les coses que li passen a ell et passessin a tu. Pots sentir dolor quan l´amic plora, ràbia quan algú l´humilia, alegria quan és feliç, pena quan se sent trist; tens la necessitat d´estar al seu costat quan tot va malament, i també quan tot va bé; vols que la primera persona que vegi siguis tu quan se senti sòl; vols que se senti tant estimat com tu l´estimes.
Però què passa si algun dia el fas patir, el decepciones, te n´oblides o li fas mal? On van a parar els valors de l´amistat? L´amistat és destruïda? Què hi ha més trist que perdre un amic de debò?
Per això hi ha un valor que encara no he comentat i que és un dels més admirables de l´amistat: el perdó. El perdó d´aquells que s´estimen. És més fàcil dir “t´estimo” que dir “perdona´m”; perque quan demanes perdó vol dir que has fet mal a algú que t´importa. Igual que un mateix s´ha de saber perdonar, també ha de perdonar a aquells que li fan mal sense voler-ho, inconscientment,…
Tots els valors de l´amistat, si són autèntics, fan que aquest vincle no sigui mai destruït, i si és malmès, algun dia, amb tota seguretat, serà guarit, unint els amics com dos cors d´acer, durs i resitents, mitjançant un pont indestructible d´amor infinit. Perquè l´amistat és una de les raons que tenim per viure. Siguem amics per sempre, és important!
Eduard M.Q. El vostre amic.
entrada de Lestat a las
lunes, enero 07, 2002
lunes, diciembre 17, 2001
Una llàgrima d´enyorança
Ahir, després de trobar-me amb una amiga (hola Jèssica, què tal?), vaig tornar amb metro a casa. Davant meu seia una parella de sud-americans, diria que eren peruans. L´home va treure un feix de cartes d´una bossa, i li va donar una d´elles a la dona. Ell també en va agafar una, i els dos es van posar a llegir. Al cap d´un moment, em vaig adonar que estaven plorant. La dona es va tapar la cara amb les dues mans sent consolada pel marit, al qual li sortien llàgrimes dels ulls. Quan es va recuperar una mica, encara amb llàgrimes, van seguir llegint. Quan es van intercanviar les cartes, em vaig fixar en elles, estaven escrites amb lletra de nen petit, i en una d´elles (la que llegia la dona) hi havia el dibuix d´un hipopòtam rosa. Desseguida vaig entendre que les cartes que llegien eren dels seus fills, als quals probablement havien deixat al seu país per anar a treballar a l´estranger. Quan van acabar de llegir-les, en van agafar dues més. La dona no parava de plorar, i el marit intentava aguantar-se les llàgrimes que brotllaven dels seus ulls. Se´m va fer un nus a la gola... Quan vaig baixar a la meva parada, els hi vaig dirigir una última mirada. La dona em va mirar, i li vaig fer un somriure de comprensió que em va sortir de l´ànima.
Es parla molt dels immigrants des d´un punt de vista polític i, a vegades, poc humà. Al veure aquella parella, vaig entendre perfectament ho malament que ho pot arribar a passar la gent que deixa enrera el seu país, la seva família... M´imagino en la seva situació, i no puc sentir res més que por. Quan una persona decideix deixar el seu país per anar a viure a fora, només vol dir que allà on són no poden guanyar prous diners per mantenir-se a ells mateixos ni a la seva família. Van a un país "del primer món" perque allà tothom és "ric i viu bé". La majoria d´immigrants que venen a Europa pensen que just al arribar al país trobaràn feina i un lloc on viure. No és així. A part de viure de qualsevol manera, han de treballar dur, esperant poder enviar diners al seu país on els seus fills i familiars pateixen dia rera dia preguntant-se quan tornaràn a veure als seus pares, o mares, o fills... Ha de ser molt dur viure en un país desconegut, on no coneixes a ningú, i on la gent que estimes està lluny.
Habia de fer menció d´aquest tema, perque ahir, realment em va impactar molt veure aquells pares amb llàgrimes als ulls plorant d´emoció llegint les cartes dels seus fills... Hi ha res més dur que haver d´estar separat de la gent que estimes?
Ahir, després de trobar-me amb una amiga (hola Jèssica, què tal?), vaig tornar amb metro a casa. Davant meu seia una parella de sud-americans, diria que eren peruans. L´home va treure un feix de cartes d´una bossa, i li va donar una d´elles a la dona. Ell també en va agafar una, i els dos es van posar a llegir. Al cap d´un moment, em vaig adonar que estaven plorant. La dona es va tapar la cara amb les dues mans sent consolada pel marit, al qual li sortien llàgrimes dels ulls. Quan es va recuperar una mica, encara amb llàgrimes, van seguir llegint. Quan es van intercanviar les cartes, em vaig fixar en elles, estaven escrites amb lletra de nen petit, i en una d´elles (la que llegia la dona) hi havia el dibuix d´un hipopòtam rosa. Desseguida vaig entendre que les cartes que llegien eren dels seus fills, als quals probablement havien deixat al seu país per anar a treballar a l´estranger. Quan van acabar de llegir-les, en van agafar dues més. La dona no parava de plorar, i el marit intentava aguantar-se les llàgrimes que brotllaven dels seus ulls. Se´m va fer un nus a la gola... Quan vaig baixar a la meva parada, els hi vaig dirigir una última mirada. La dona em va mirar, i li vaig fer un somriure de comprensió que em va sortir de l´ànima.
Es parla molt dels immigrants des d´un punt de vista polític i, a vegades, poc humà. Al veure aquella parella, vaig entendre perfectament ho malament que ho pot arribar a passar la gent que deixa enrera el seu país, la seva família... M´imagino en la seva situació, i no puc sentir res més que por. Quan una persona decideix deixar el seu país per anar a viure a fora, només vol dir que allà on són no poden guanyar prous diners per mantenir-se a ells mateixos ni a la seva família. Van a un país "del primer món" perque allà tothom és "ric i viu bé". La majoria d´immigrants que venen a Europa pensen que just al arribar al país trobaràn feina i un lloc on viure. No és així. A part de viure de qualsevol manera, han de treballar dur, esperant poder enviar diners al seu país on els seus fills i familiars pateixen dia rera dia preguntant-se quan tornaràn a veure als seus pares, o mares, o fills... Ha de ser molt dur viure en un país desconegut, on no coneixes a ningú, i on la gent que estimes està lluny.
Habia de fer menció d´aquest tema, perque ahir, realment em va impactar molt veure aquells pares amb llàgrimes als ulls plorant d´emoció llegint les cartes dels seus fills... Hi ha res més dur que haver d´estar separat de la gent que estimes?
entrada de Lestat a las
lunes, diciembre 17, 2001
lunes, diciembre 10, 2001
El destí
L´altre dia, parlant amb una amiga (Anna, com estàs? :-P) va sortir el tema del destí. Existeix o no? Ens vam preguntar. Jo li vaig dir que li dedicaria una escrit en la meva pàgina web que parlés de la meva opinió sobre aquest tema. Després d´estar-hi pensant una bona estona, he descobert que el destí no té el significat que molta gent li dóna. La majoria de gent creu que el destí vol dir que tot el que ens passa durant la vida, ja està escrit i que no podem fer res per modificar-lo... Això implicaria que cada decisió que prenem, segueixi un camí o un altre, no és producte del nostre sentit comú ni de la nostra improvització, sinó que és el rumb que havia de seguir la nostra vida i que és inalterable.
Si aquest tipus de destí existís, tampoc podríem demostrar-ho, i per tant mai sabrem si existeix o no, així doncs jo crec i vull creure en un altre tipus de destí. El destí més real, el del bon camí a seguir. Tot el què ens passa a la nostra vida , segueix un recorregut amb alts i baixos, però la tendència és sempre d´anar cap amunt, d´anar cap a ser més feliços. Ningú vol ser infeliç (menys alguns massoquistes que no contem per fatar-lis el sentit comú). Crec en el destí que escrivim nosaltres mateixos. El destí que ens fa millorar la nostra vida. Quan intentem solucionar un problema, ja sigui afectiu o laboral, estem modificant el camí que prendrà la nostra vida un cop solucionats els problemes.
Sí que podem modificar el nostre destí, no només amb coses insignificants (com: em posaré aquests pantalons o els altres? Vaig a veure aquesta pel.lícula o l´altre?), sino que també amb coses més importants que poden fer canviar el rumb de la nostra vida (com: li demano per sortir o no? Li demano perdó o no? Li demano que es casi amb mi?). Modificar el destí, per tant, és conduïr la nostra vida a la felicitat; si conduïm malament la nostra vida, tindrem un destí infeliç i buit. Escriure el nostre propi destí és, en definitiva, intentar fer de la nostra vida una experiència gratificant i única a base de prendre les nostres decisions, sempre tenint en compte com modifiquem el destí dels altres.
Tot i així, no ens em d´obssessionar en quines decisions prenem, per que al final, no ens atrebirem a plantejar-nos quin camí seguim en cada moment. Es tracta de fer el que aquesta pàgina predica constantment: disfrutar de la vida i aprofitar el moment, per que aquesta és l´única finalitat i l´únic destí pel qual em de lluitar.
Per últim vull fer menció de la pel.llícula “El Show de Truman”; on es planteja la possibilitat de controlar la vida d´una persona i d´encaminar-lo a una série de successos que facin canviar la seva vida i alhora decidir el seu destí.
L´altre dia, parlant amb una amiga (Anna, com estàs? :-P) va sortir el tema del destí. Existeix o no? Ens vam preguntar. Jo li vaig dir que li dedicaria una escrit en la meva pàgina web que parlés de la meva opinió sobre aquest tema. Després d´estar-hi pensant una bona estona, he descobert que el destí no té el significat que molta gent li dóna. La majoria de gent creu que el destí vol dir que tot el que ens passa durant la vida, ja està escrit i que no podem fer res per modificar-lo... Això implicaria que cada decisió que prenem, segueixi un camí o un altre, no és producte del nostre sentit comú ni de la nostra improvització, sinó que és el rumb que havia de seguir la nostra vida i que és inalterable.
Si aquest tipus de destí existís, tampoc podríem demostrar-ho, i per tant mai sabrem si existeix o no, així doncs jo crec i vull creure en un altre tipus de destí. El destí més real, el del bon camí a seguir. Tot el què ens passa a la nostra vida , segueix un recorregut amb alts i baixos, però la tendència és sempre d´anar cap amunt, d´anar cap a ser més feliços. Ningú vol ser infeliç (menys alguns massoquistes que no contem per fatar-lis el sentit comú). Crec en el destí que escrivim nosaltres mateixos. El destí que ens fa millorar la nostra vida. Quan intentem solucionar un problema, ja sigui afectiu o laboral, estem modificant el camí que prendrà la nostra vida un cop solucionats els problemes.
Sí que podem modificar el nostre destí, no només amb coses insignificants (com: em posaré aquests pantalons o els altres? Vaig a veure aquesta pel.lícula o l´altre?), sino que també amb coses més importants que poden fer canviar el rumb de la nostra vida (com: li demano per sortir o no? Li demano perdó o no? Li demano que es casi amb mi?). Modificar el destí, per tant, és conduïr la nostra vida a la felicitat; si conduïm malament la nostra vida, tindrem un destí infeliç i buit. Escriure el nostre propi destí és, en definitiva, intentar fer de la nostra vida una experiència gratificant i única a base de prendre les nostres decisions, sempre tenint en compte com modifiquem el destí dels altres.
Tot i així, no ens em d´obssessionar en quines decisions prenem, per que al final, no ens atrebirem a plantejar-nos quin camí seguim en cada moment. Es tracta de fer el que aquesta pàgina predica constantment: disfrutar de la vida i aprofitar el moment, per que aquesta és l´única finalitat i l´únic destí pel qual em de lluitar.
Per últim vull fer menció de la pel.llícula “El Show de Truman”; on es planteja la possibilitat de controlar la vida d´una persona i d´encaminar-lo a una série de successos que facin canviar la seva vida i alhora decidir el seu destí.
entrada de Lestat a las
lunes, diciembre 10, 2001
lunes, diciembre 03, 2001
Estimats Camells dels Reis Mags d´Orient:
Com cada any, anireu al portal de Betlem portant, damunt les vostres gepes, els Reis Mags d´Orient. Voldria dedicar-vos unes paraules, ja que crec que sou tan o més importants que els Reis Mags. M´explico posant-vos dos de les moltes raons per les quals afirmo això:
1.Si vosaltres no hi fóssiu, com arribarien els Reis Mags a adorar al nen Jesús? Amb motos dieu?? No home no, que no tenen edat… Amb avió? Si home! No és pas el moment d´agafar l´avió, i menys venint d´Orient!!! Què dius camell de´n Melchor? Volant? Ah, clar, com que són Mags poden volar… Tu t´has fumat un porro o què?? I per suposat tampoc podrien anar caminant; per arribar-hi haurien de passar-se mesos caminant, i no és qüestió que arribin a Betlem fent pudor de no haver-se dutxat durant un segle (sobretot en Melchor, el més vell de tots, no podria fer un esforç tan gran, que encara tindria un atac de cor abans d´entregar el seu present al nen Jesús i li esgarraria l´arribada del profeta a Déu). La solució seria anar-hi amb cotxe particular, però a la següent raó us explico perquè no. CONCLUSIÓ: sense vosaltres els Reis Mags no podrien anar de cap de les maneres fins a Betlem.
2.Si els Reis Mags anessin fins a Betlem amb cotxe particular, haurien de pagar el Peatge de la carretera general que va fins a Betlem (que m´han dit que es gairebé més car que els peatges de Catalunya, la meva estimada terra); en canvi, anant amb vosaltres no han de pagar ni una pela, ja que els camells no es consideren vehicles... I així també s´estalvien multes, perquè segons el que he sentit, en Gaspar s´accelera una mica i et deixa a tu, el seu camell, esgotat. Així que l´excés de velocitat no és un problema al ser un animal (ara, que li podries dir a en Gaspar que no es passi tan amb tu. Et recomanaria que et dirigissis a la Societat Protectora d´Animals. Si vols el telèfon, només m´ho ha de demanar i te’l dono). Per no parlar de la qüestió d´ingerir begudes alcohòliques i no passar el control d´ alcoholemia, perquè al anar amb camell no és un problema pel Baltasar (aficionat al whisky i a les bones festes). CONCLUSIÓ: Gràcies a vosaltres, els Reis Mags no han de pagar els seus excessos.
Així doncs, estimats animals de quatre potes, us felicito per la vostra feina, i us desitjo que passeu unes bones festes al costat dels vostres amos.
Un petó a cada un!!!!!
A10!!!!
Eduard Montero “un admirador més”
P.D. Seria possible que aquest any, els vostres amos, em portessin un làser desintegrador de ministres del PP?
P.D.2. Ah! I si pot ser que també em portin el joc de Playstation “La Fantasma Del Castillo?” Gràcies!!!!
Com cada any, anireu al portal de Betlem portant, damunt les vostres gepes, els Reis Mags d´Orient. Voldria dedicar-vos unes paraules, ja que crec que sou tan o més importants que els Reis Mags. M´explico posant-vos dos de les moltes raons per les quals afirmo això:
1.Si vosaltres no hi fóssiu, com arribarien els Reis Mags a adorar al nen Jesús? Amb motos dieu?? No home no, que no tenen edat… Amb avió? Si home! No és pas el moment d´agafar l´avió, i menys venint d´Orient!!! Què dius camell de´n Melchor? Volant? Ah, clar, com que són Mags poden volar… Tu t´has fumat un porro o què?? I per suposat tampoc podrien anar caminant; per arribar-hi haurien de passar-se mesos caminant, i no és qüestió que arribin a Betlem fent pudor de no haver-se dutxat durant un segle (sobretot en Melchor, el més vell de tots, no podria fer un esforç tan gran, que encara tindria un atac de cor abans d´entregar el seu present al nen Jesús i li esgarraria l´arribada del profeta a Déu). La solució seria anar-hi amb cotxe particular, però a la següent raó us explico perquè no. CONCLUSIÓ: sense vosaltres els Reis Mags no podrien anar de cap de les maneres fins a Betlem.
2.Si els Reis Mags anessin fins a Betlem amb cotxe particular, haurien de pagar el Peatge de la carretera general que va fins a Betlem (que m´han dit que es gairebé més car que els peatges de Catalunya, la meva estimada terra); en canvi, anant amb vosaltres no han de pagar ni una pela, ja que els camells no es consideren vehicles... I així també s´estalvien multes, perquè segons el que he sentit, en Gaspar s´accelera una mica i et deixa a tu, el seu camell, esgotat. Així que l´excés de velocitat no és un problema al ser un animal (ara, que li podries dir a en Gaspar que no es passi tan amb tu. Et recomanaria que et dirigissis a la Societat Protectora d´Animals. Si vols el telèfon, només m´ho ha de demanar i te’l dono). Per no parlar de la qüestió d´ingerir begudes alcohòliques i no passar el control d´ alcoholemia, perquè al anar amb camell no és un problema pel Baltasar (aficionat al whisky i a les bones festes). CONCLUSIÓ: Gràcies a vosaltres, els Reis Mags no han de pagar els seus excessos.
Així doncs, estimats animals de quatre potes, us felicito per la vostra feina, i us desitjo que passeu unes bones festes al costat dels vostres amos.
Un petó a cada un!!!!!
A10!!!!
Eduard Montero “un admirador més”
P.D. Seria possible que aquest any, els vostres amos, em portessin un làser desintegrador de ministres del PP?
P.D.2. Ah! I si pot ser que també em portin el joc de Playstation “La Fantasma Del Castillo?” Gràcies!!!!
entrada de Lestat a las
lunes, diciembre 03, 2001
miércoles, noviembre 28, 2001
Bon Nadal?????
Ahir vaig arribar a Barcelona després d´un dia esgotador a la universitat. Eren les nou de la nit quan vaig sortir de l´estació. La meva sorpresa va ser immensa al sortit al carrer i veure tots els carrers de la meva ciutat il·luminats per cartells lluminosos. “Bones Festes!!!” deien les llums... “Bones festes ta mare!” contestà un ciutadà malhumorat, carregat amb una cartera d´oficina.
Oi que els teus amics no et diuen “Feliç aniversari” un mes abans de complir anys? Oi que no felicitem al Barça per haver guanyat la Copa d´Europa dies abans que es jugui la final? (Bé, és que de fet, al pas que anem no els felicitarem ni després de la final, però això és un altre tema, no ens desviem...). I és que aquell home atabalat i malhumorat per la felicitació que estava rebent tenia molta raó d´estar-ho. Vaig arribar a pensar que s´havia avançat un mes les festes de Nadal, vès quina cosa... Vaig imaginar que havíem patit un buit en l´espai temps que ens havia traslladat al Desembre de cop i volta. Però em fallava alguna cosa...
Finalment, vaig acabar deduint que s´havien creat unes noves festes, les festes de la Pili. Vaig pensar: “qui sap? Potser celebrem unes festes en commemoració de que la Pilar del Castillo ha eliminat la LOU, la nova llei universitària...” però no, els somnis no sempre es poden cumplir. Al arribar a casa, tot neguitós i emocionat pels canvis produïts a la meva ciutat, vaig veure un debat per la televisió: “El negoci del Nadal” on es discutia per què es col·loquen les llums de Nadal un mes abans. Es veu que tot és un negoci; es fa per que la gent inconscientment es pensi que les festes estan molt a prop i que els queda poc temps per comprar els regals de Reis (i per què no dir-ho, del Pare Noel, una tradició estrangera que ha collat amb força a la nostre Catalunya...mana uevs!).
Qui anava a dir que tanta bellesa es deuria a una estratègia per vendre més...? Era massa estrany, no m´ho podia creure. Cansat d´aquell dia estrany i esgotador, vaig decidir anar a dormir sense sopar, imaginant-me, esperançat, sense fer cas al que havia sentit per televisió, que potser l´endemà em llevaria i em trobaria amb tot de regals al menjador.
L´endemà, el despertador em va llevar a les 7, com cada dia, i semblava un dia com qualsevol altre. Ràpidament, em vaig posar les sabatilles i vaig anar corrent el menjador. Decepcionat, vaig veure que cap Rei Mag, ni tan sols el Father Noel, m´havia deixat cap regal. Derrotat, vaig haver d´acabar acceptant que encara no estavem a les festes de Nadal. Ressignat, em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap a la universitat com cada dia.
I des d´aquell dia, m´he acostumat a veure llums pel carrer desitjant-me bones festes i veient com la gent va a comprar en massa quan encara em falten 21 dies per tenir vacances. Així doncs, a tots els que us agradi el Nadal i les seves festes: BON NADAL!!! I qui sap si encara és massa d´hora per dir-ho, però: BON ANY NOU!!!
(digueu-me precipitat)
Nota: aquest no és un relat real, només és una exageració del desconcert que pateixen moltes persones al veure com ens mengen el “cocu” amb tanta publicitat i tantes estratègies comercials. Així doncs, no feu cas a la crida dels grans magatzems i aneu a comprar quan toqui, que cada cosa té el seu temps. Així doncs no us dic encara “Que tingueu un Bon Nadal”, el que si que us diré és “Que passeu un Bon Dia” perque cada dia és tan o més especial que el dia de Nadal, no ho oblideu.
Ahir vaig arribar a Barcelona després d´un dia esgotador a la universitat. Eren les nou de la nit quan vaig sortir de l´estació. La meva sorpresa va ser immensa al sortit al carrer i veure tots els carrers de la meva ciutat il·luminats per cartells lluminosos. “Bones Festes!!!” deien les llums... “Bones festes ta mare!” contestà un ciutadà malhumorat, carregat amb una cartera d´oficina.
Oi que els teus amics no et diuen “Feliç aniversari” un mes abans de complir anys? Oi que no felicitem al Barça per haver guanyat la Copa d´Europa dies abans que es jugui la final? (Bé, és que de fet, al pas que anem no els felicitarem ni després de la final, però això és un altre tema, no ens desviem...). I és que aquell home atabalat i malhumorat per la felicitació que estava rebent tenia molta raó d´estar-ho. Vaig arribar a pensar que s´havia avançat un mes les festes de Nadal, vès quina cosa... Vaig imaginar que havíem patit un buit en l´espai temps que ens havia traslladat al Desembre de cop i volta. Però em fallava alguna cosa...
Finalment, vaig acabar deduint que s´havien creat unes noves festes, les festes de la Pili. Vaig pensar: “qui sap? Potser celebrem unes festes en commemoració de que la Pilar del Castillo ha eliminat la LOU, la nova llei universitària...” però no, els somnis no sempre es poden cumplir. Al arribar a casa, tot neguitós i emocionat pels canvis produïts a la meva ciutat, vaig veure un debat per la televisió: “El negoci del Nadal” on es discutia per què es col·loquen les llums de Nadal un mes abans. Es veu que tot és un negoci; es fa per que la gent inconscientment es pensi que les festes estan molt a prop i que els queda poc temps per comprar els regals de Reis (i per què no dir-ho, del Pare Noel, una tradició estrangera que ha collat amb força a la nostre Catalunya...mana uevs!).
Qui anava a dir que tanta bellesa es deuria a una estratègia per vendre més...? Era massa estrany, no m´ho podia creure. Cansat d´aquell dia estrany i esgotador, vaig decidir anar a dormir sense sopar, imaginant-me, esperançat, sense fer cas al que havia sentit per televisió, que potser l´endemà em llevaria i em trobaria amb tot de regals al menjador.
L´endemà, el despertador em va llevar a les 7, com cada dia, i semblava un dia com qualsevol altre. Ràpidament, em vaig posar les sabatilles i vaig anar corrent el menjador. Decepcionat, vaig veure que cap Rei Mag, ni tan sols el Father Noel, m´havia deixat cap regal. Derrotat, vaig haver d´acabar acceptant que encara no estavem a les festes de Nadal. Ressignat, em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig anar cap a la universitat com cada dia.
I des d´aquell dia, m´he acostumat a veure llums pel carrer desitjant-me bones festes i veient com la gent va a comprar en massa quan encara em falten 21 dies per tenir vacances. Així doncs, a tots els que us agradi el Nadal i les seves festes: BON NADAL!!! I qui sap si encara és massa d´hora per dir-ho, però: BON ANY NOU!!!
(digueu-me precipitat)
Nota: aquest no és un relat real, només és una exageració del desconcert que pateixen moltes persones al veure com ens mengen el “cocu” amb tanta publicitat i tantes estratègies comercials. Així doncs, no feu cas a la crida dels grans magatzems i aneu a comprar quan toqui, que cada cosa té el seu temps. Així doncs no us dic encara “Que tingueu un Bon Nadal”, el que si que us diré és “Que passeu un Bon Dia” perque cada dia és tan o més especial que el dia de Nadal, no ho oblideu.
entrada de Lestat a las
miércoles, noviembre 28, 2001
lunes, noviembre 26, 2001
Bé, ara no escriure cap reflexió de les meves, només recomanaré una pàgina semblant a la meva (en el disseny principalment) d´algú que sap escriure de maravella (el piloteig diuen que és lo meu :-P). Hi trobareu històries, reflexions, poesia, crítica, i més coses, totes unides en el que la masfield denomina: el joc dels cromets. No té pèrdua (a que fa ràbia aquesta frase?). L´adreça és la següent: www.masfieldpark.blogspot.com Apa, a disfrutar!
entrada de Lestat a las
lunes, noviembre 26, 2001
lunes, noviembre 19, 2001
L´amor segons "Moulin Rouge"
Ara que tinc la Banda Sonora de "Moulin Rouge", aprofito per escriure la traducció de fragments de la lletra de les cançons que parlen d´amor, per mostrar el significat de l´amor que busca i troba la pel.lícula i que podem compartir tots i cada un de nosaltres. A part d´això, aprofito per fer-me el xulo :-P perque he traduit les cançons mentre escoltava el CD sense fer servir cap diccionari (i això m´omple de satisfacció pq demostra que tampoc estic tan malament d´anglès…no? ;-)). Bé, doncs aquí ho teniu, és una curiositat com qualsevol altre:
YOUR SONG: aquesta cançó reflexa el que sentim quan ens enamorem veritabllement d´algú.
"El meu regal és aquesta cançó, i aquestes paraules són per tu. Pots explicar a tothom que aquesta és la teva cançó. Una cosa tan fàcil d´explicar, ara ja està feta. Espero que no t´importi, espero que no t´importi que ho posi en paraules, que n´és de meravellosa la meva vida ara que ets al món (…)"
ELEFANT LOVE MEDLEY: aquí l´amor ja ha madurat més i es descubreix l´autèntic sentiment.
"L´amor és una cosa extraordinària, l´amor ens eleva a tot allò que creiem. Tot el que necesites és amor. (…) Em vaig tornar boig per l´amor que sento per tu, tu et tornaràs boja per l´amor que sentiràs per mi (..) En el nom de l´amor, tota la nit en el nom de l´amor. (…) No em deixis així, no puc viure sense el teu dolç amor. Sisplau, no em deixis així (…) Sempre t´estimaré (..) Que meravellosa és la vida ara que estàs en el món (…)"
COME WHAT MAY: aquesta cançó és una declaració d´amor i vé a dir que l´amor és indestructible i etern.
"Mai hagués sabut que em podria sentir així, com si no hagués vist el cel abans. Vull desfer-me dins el teu petó. Cada dia t´estimo més i més. Escolta el meu cor, pots sentir els seus batecs? Dient-me que t´ho doni tot. Les estacions poden canviar, d´hivern a primavera; però jo t´estimaré fins al final dels temps. Passi el que passi, passi el que passi, t´estimaré, fins els meus darrers dies (…)"
EL TANGO DE ROXANNE: parla de la gelosia.
"Els seus ulls sobre la teva cara, la seva mà sobre la teva, els seus llavis resseguint la teva pell, és més del que puc soportar. Per què plora el meu cor? Sentiments que no puc combatre. L´amor no m´abandonarà, però tan sols vull que no em decepcionis. I siusplau, creu-me quan dic que t´estimo."
Ara que tinc la Banda Sonora de "Moulin Rouge", aprofito per escriure la traducció de fragments de la lletra de les cançons que parlen d´amor, per mostrar el significat de l´amor que busca i troba la pel.lícula i que podem compartir tots i cada un de nosaltres. A part d´això, aprofito per fer-me el xulo :-P perque he traduit les cançons mentre escoltava el CD sense fer servir cap diccionari (i això m´omple de satisfacció pq demostra que tampoc estic tan malament d´anglès…no? ;-)). Bé, doncs aquí ho teniu, és una curiositat com qualsevol altre:
YOUR SONG: aquesta cançó reflexa el que sentim quan ens enamorem veritabllement d´algú.
"El meu regal és aquesta cançó, i aquestes paraules són per tu. Pots explicar a tothom que aquesta és la teva cançó. Una cosa tan fàcil d´explicar, ara ja està feta. Espero que no t´importi, espero que no t´importi que ho posi en paraules, que n´és de meravellosa la meva vida ara que ets al món (…)"
ELEFANT LOVE MEDLEY: aquí l´amor ja ha madurat més i es descubreix l´autèntic sentiment.
"L´amor és una cosa extraordinària, l´amor ens eleva a tot allò que creiem. Tot el que necesites és amor. (…) Em vaig tornar boig per l´amor que sento per tu, tu et tornaràs boja per l´amor que sentiràs per mi (..) En el nom de l´amor, tota la nit en el nom de l´amor. (…) No em deixis així, no puc viure sense el teu dolç amor. Sisplau, no em deixis així (…) Sempre t´estimaré (..) Que meravellosa és la vida ara que estàs en el món (…)"
COME WHAT MAY: aquesta cançó és una declaració d´amor i vé a dir que l´amor és indestructible i etern.
"Mai hagués sabut que em podria sentir així, com si no hagués vist el cel abans. Vull desfer-me dins el teu petó. Cada dia t´estimo més i més. Escolta el meu cor, pots sentir els seus batecs? Dient-me que t´ho doni tot. Les estacions poden canviar, d´hivern a primavera; però jo t´estimaré fins al final dels temps. Passi el que passi, passi el que passi, t´estimaré, fins els meus darrers dies (…)"
EL TANGO DE ROXANNE: parla de la gelosia.
"Els seus ulls sobre la teva cara, la seva mà sobre la teva, els seus llavis resseguint la teva pell, és més del que puc soportar. Per què plora el meu cor? Sentiments que no puc combatre. L´amor no m´abandonarà, però tan sols vull que no em decepcionis. I siusplau, creu-me quan dic que t´estimo."
entrada de Lestat a las
lunes, noviembre 19, 2001
lunes, noviembre 12, 2001
L´artista que portem a dins
Els artistes són persones capaces de plasmar a la realitat allò que només té lloc en la seva ment. Tenim tendència a anomenar “artistes” només a aquells que fan de l´art la seva professió, com els pintors, escriptors, escultors, poetes, cantants, compositors,…
Però jo dic, sense por a equivocar-me, que tots som artistes; per mi l´art és quelcom que portes dins teu i que et persegueix fins que aconsegueixes plasmar-ho en la realitat. Tots tenim aquest neguit algun cop…el neguit de crear. Per poder-ho explicar d´una forma més clara posaré un exemple per cada un dels valors del pensament bohemi, que és el pensament de l´art real: amor, veritat, llibertat i bellesa.
Amor: quan ens enamorem a l´edat adolescent (o fins i tot també més tard), tenim la necessitat de plasmar o transmetre el que sentim a partir d´una poesia, un escrit o una cançó; on mitifiquem la persona de la que ens enamorem i intentem mostrar el que sentim en el nostre interior. Això és art. Volem expressar el que sent el nostre cor, la inquietud que turmenta la nostra ànima enamorada.
Veritat: la veritat del que sent el nostre ésser. La veritat de cadascú que pot ser una veritat molt diferent a la de cada un de nosaltres. Per exemple, per uns la veritat pot ser que els dies plujosos siguin negatius, i per tant, quan els descriuen en una poesia es refereixen als dies plujosos com dies tristos i depriments; en canvi, altres poden pensar que els dies plujosos són dies positius, i per tant els descriuen en una poesia com dies romàntics i renovadors.
Llibertat: és la llibertat de crear. Ningú et pot impedir agafar un full en blanc i fer-hi un dibuix, o omplir-lo de versos profunds i romàntics, o de descriure-hi un sentiment, una sensació, una emoció. On no hi ha llibertat no hi ha autèntic art.
Bellesa: Està directament lligada a la llibertat, la veritat i l´amor. La bellesa pot ser una interpretació lliure del que un entén per bellesa. És la veritat que cada un de nosaltres veu i interpreta. És la plasmació de l´amor o l´odi envers quelcom. La Bellesa és el pilar de l´art.
Així doncs, després de descriure cada un dels valors, no crec que hi hagi ningú que digui que mai ha sentit una inquietud i l´ha intentat plasmar d´alguna manera. També parlar pot ser un art quan les paraules passen de ser simples paraules a ser belles construccions que sonen tan bé com un poema de Lord Byron o com una peça clàssica de Mozart o com un quadre de Monet.
Tots portem un artista a dins, i negar-ho seria negar l´art.
Els artistes són persones capaces de plasmar a la realitat allò que només té lloc en la seva ment. Tenim tendència a anomenar “artistes” només a aquells que fan de l´art la seva professió, com els pintors, escriptors, escultors, poetes, cantants, compositors,…
Però jo dic, sense por a equivocar-me, que tots som artistes; per mi l´art és quelcom que portes dins teu i que et persegueix fins que aconsegueixes plasmar-ho en la realitat. Tots tenim aquest neguit algun cop…el neguit de crear. Per poder-ho explicar d´una forma més clara posaré un exemple per cada un dels valors del pensament bohemi, que és el pensament de l´art real: amor, veritat, llibertat i bellesa.
Amor: quan ens enamorem a l´edat adolescent (o fins i tot també més tard), tenim la necessitat de plasmar o transmetre el que sentim a partir d´una poesia, un escrit o una cançó; on mitifiquem la persona de la que ens enamorem i intentem mostrar el que sentim en el nostre interior. Això és art. Volem expressar el que sent el nostre cor, la inquietud que turmenta la nostra ànima enamorada.
Veritat: la veritat del que sent el nostre ésser. La veritat de cadascú que pot ser una veritat molt diferent a la de cada un de nosaltres. Per exemple, per uns la veritat pot ser que els dies plujosos siguin negatius, i per tant, quan els descriuen en una poesia es refereixen als dies plujosos com dies tristos i depriments; en canvi, altres poden pensar que els dies plujosos són dies positius, i per tant els descriuen en una poesia com dies romàntics i renovadors.
Llibertat: és la llibertat de crear. Ningú et pot impedir agafar un full en blanc i fer-hi un dibuix, o omplir-lo de versos profunds i romàntics, o de descriure-hi un sentiment, una sensació, una emoció. On no hi ha llibertat no hi ha autèntic art.
Bellesa: Està directament lligada a la llibertat, la veritat i l´amor. La bellesa pot ser una interpretació lliure del que un entén per bellesa. És la veritat que cada un de nosaltres veu i interpreta. És la plasmació de l´amor o l´odi envers quelcom. La Bellesa és el pilar de l´art.
Així doncs, després de descriure cada un dels valors, no crec que hi hagi ningú que digui que mai ha sentit una inquietud i l´ha intentat plasmar d´alguna manera. També parlar pot ser un art quan les paraules passen de ser simples paraules a ser belles construccions que sonen tan bé com un poema de Lord Byron o com una peça clàssica de Mozart o com un quadre de Monet.
Tots portem un artista a dins, i negar-ho seria negar l´art.
entrada de Lestat a las
lunes, noviembre 12, 2001
jueves, noviembre 08, 2001
Adéu Sopa
Avui plega un dels grups més representatius del pop-rock català. Som molts els que em gaudit de les seves cançons i mai ens em cansat de sentir una vegada rera l´altre temes tan mítics com “L´Empordà”.
Enrera deixen un regust trist, com si la seva separació ens robés un tros de nosaltres mateixos. El panorama musical català no serà el mateix per tots aquells que em disfrutat de Sopa de Cabra. Tot i així havia de passar un dia o altre, perquè negar-ho? Però perquè ara? Potser han cregut que ja han tocat sostre, i és que realment, els seus dos últims treballs ens mostren una maduresa que ja sembla haver arribat a la seva màxima expressió.
Personalment crec que hi ha hagut dues etapes que podem veure també en altres grups com Els Pets o Lax n Busto. La primera etapa és una etapa rebel, de crítica social i de revolució; una etapa inconformista i molt canyera. La segona és una etapa més madura i relaxada, on es tracten temes més cotidians i més profunds; fins i tot arrivant a la reflexió filosòfica de la vida. Aquest canvi de temàtica i d´estil es va produïr després la seva aventura fora de les terres catalanes, que els va dur a fer una gira pel nord d´Espanya. Molts dels seus seguidors no els hi van perdonar el que ells consideraven com una traïció. Fins i tot jo mateix vaig renegar de ser seguidor de Sopa de Cabra perque “havien passat al bàndol de l´enemic”. Aquest fet va marcar la seva posterior tornada a Catalunya. Tot i així, ara que se separen, molts em vist que no podem dir-los adéu amb rencúnia. Sopa de Cabra ha marcat part de la nostra vida i els hi em d´agraïr per aquest sòl fet.
Mentre escric, estic escoltant un recull de les millors cançons de Sopa de Cabra. Escolto emocionat les cançons que avui, probablement, tocaràn per últim cop en Gerard Quintana i companyia. “Sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com tú, que estigui perdut” . Ells no volen estar perduts, ells volen seguir en els nostres cors com en el primer dia. Enrera queden els sentiments d´odi i ràbia. Tot desapareix quan hi ha amor. Passi el que passi us estimarem fins l´últim dels nostres dies. Tot el que comença té un final, pero al igual que Sau o Sangtraït, sempre estareu presents en la nostra memòria i escoltarem les vostres cançons amb llàgrimes d´amor i d´estimació caient pel nostre rostre.
Adéu Sopa de Cabra i fins sempre!!!
SOTA UNA ESTRELLA
Lletra:Gerard Quintana
Música:Josep Thió
No té masses coses clares
si veu problemes passa de llarg.
Porta buides les butxaques
i el cor obert quan el sol se'n va.
Pren el camí de la lluna blanca
dins dels seus ulls la podrà veure brillar.
La seva és sempre la nit més llarga
no busca res que amb la mà pugui tocar.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
De dia quan torna a casa
compta en veu alta els minuts i els anys
i mira els records com passen
mentre espera a tornar a marxar.
Vol anar més lluny d'on els somnis neixen
tren de l'amor que no sap si pararà.
No entén perquè tot va tan depresa
per cada tren que perd un somni morirà.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
Avui plega un dels grups més representatius del pop-rock català. Som molts els que em gaudit de les seves cançons i mai ens em cansat de sentir una vegada rera l´altre temes tan mítics com “L´Empordà”.
Enrera deixen un regust trist, com si la seva separació ens robés un tros de nosaltres mateixos. El panorama musical català no serà el mateix per tots aquells que em disfrutat de Sopa de Cabra. Tot i així havia de passar un dia o altre, perquè negar-ho? Però perquè ara? Potser han cregut que ja han tocat sostre, i és que realment, els seus dos últims treballs ens mostren una maduresa que ja sembla haver arribat a la seva màxima expressió.
Personalment crec que hi ha hagut dues etapes que podem veure també en altres grups com Els Pets o Lax n Busto. La primera etapa és una etapa rebel, de crítica social i de revolució; una etapa inconformista i molt canyera. La segona és una etapa més madura i relaxada, on es tracten temes més cotidians i més profunds; fins i tot arrivant a la reflexió filosòfica de la vida. Aquest canvi de temàtica i d´estil es va produïr després la seva aventura fora de les terres catalanes, que els va dur a fer una gira pel nord d´Espanya. Molts dels seus seguidors no els hi van perdonar el que ells consideraven com una traïció. Fins i tot jo mateix vaig renegar de ser seguidor de Sopa de Cabra perque “havien passat al bàndol de l´enemic”. Aquest fet va marcar la seva posterior tornada a Catalunya. Tot i així, ara que se separen, molts em vist que no podem dir-los adéu amb rencúnia. Sopa de Cabra ha marcat part de la nostra vida i els hi em d´agraïr per aquest sòl fet.
Mentre escric, estic escoltant un recull de les millors cançons de Sopa de Cabra. Escolto emocionat les cançons que avui, probablement, tocaràn per últim cop en Gerard Quintana i companyia. “Sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com tú, que estigui perdut” . Ells no volen estar perduts, ells volen seguir en els nostres cors com en el primer dia. Enrera queden els sentiments d´odi i ràbia. Tot desapareix quan hi ha amor. Passi el que passi us estimarem fins l´últim dels nostres dies. Tot el que comença té un final, pero al igual que Sau o Sangtraït, sempre estareu presents en la nostra memòria i escoltarem les vostres cançons amb llàgrimes d´amor i d´estimació caient pel nostre rostre.
Adéu Sopa de Cabra i fins sempre!!!
SOTA UNA ESTRELLA
Lletra:Gerard Quintana
Música:Josep Thió
No té masses coses clares
si veu problemes passa de llarg.
Porta buides les butxaques
i el cor obert quan el sol se'n va.
Pren el camí de la lluna blanca
dins dels seus ulls la podrà veure brillar.
La seva és sempre la nit més llarga
no busca res que amb la mà pugui tocar.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
De dia quan torna a casa
compta en veu alta els minuts i els anys
i mira els records com passen
mentre espera a tornar a marxar.
Vol anar més lluny d'on els somnis neixen
tren de l'amor que no sap si pararà.
No entén perquè tot va tan depresa
per cada tren que perd un somni morirà.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
Sota una estrella
hi haurà algú sempre
que sigui com tu
que estigui perdut.
entrada de Lestat a las
jueves, noviembre 08, 2001
lunes, noviembre 05, 2001
Fragment del guió "El Preludio de Bach"
Exterior. Pueblo. Noche.
El coche llega a un pueblo de menos de 20 casas. En el centro del pueblo se distingue una pequeña iglesia románica. Oriol aparca el coche a la entrada del pueblo, donde hay otros coches aparcados.
Oriol sale del coche con su maleta de viaje y su violín, y entra en el pueblo.
Por las calles no hay nadie, seguramente todo el pueblo está durmiendo, porque ya es tarde. Pasa el puente que cruza un río, y en la otra orilla hay una sola casa, es la de Jordi.
Exterior. Casa Jordi. Noche.
Cuando llega a la puerta oye un piano. Oriol se extraña, porque en la casa no debería haber nadie. Abre la puerta con la llave, con cuidado y entra.
Interior. Casa Jordi. Noche.
Sin abrir ninguna luz Oriol se dirige a las escaleras que están cerca de la entrada, porque la música del piano viene del piso de arriba. Sube las escaleras intentando no hacer ruido. Una vez arriba, hay un pasillo que recorre en silencio. Llega a una puerta abierta, y se asoma a ver quién está tocando el piano. La habitación está a oscuras, y solo la luz de la luna que entra por la ventana ilumina la habitación.. Parece la habitación de Jordi, es espaciosa, tiene la cama en una esquina. Al otro lado hay un piano, y una chica tocándolo. Es una chica morena de estatura media. Interpreta una bella melodía con delicadeza y dulzura. Oriol la ve de espaldas, pero puede ver el delicado movimiento de sus manos desplazándose por el piano. Oriol no se mueve, fascinado por la melodía y la gracia de la chica tocando. Parece muy concentrada, parece que esté tocando como acariciando a un bebé. Oriol sigue hechizado por una melodía romántica y triste a la vez. Cuando la chica termina de tocar se queda quieta con las manos apoyadas encima de las teclas del piano, como si aún estuviese concentrada. De repente, Oriol abre la luz de la habitación. La chica se gira y le dirige una sonrisa amable a Oriol. Parece de su misma edad..
Exterior. Pueblo. Noche.
El coche llega a un pueblo de menos de 20 casas. En el centro del pueblo se distingue una pequeña iglesia románica. Oriol aparca el coche a la entrada del pueblo, donde hay otros coches aparcados.
Oriol sale del coche con su maleta de viaje y su violín, y entra en el pueblo.
Por las calles no hay nadie, seguramente todo el pueblo está durmiendo, porque ya es tarde. Pasa el puente que cruza un río, y en la otra orilla hay una sola casa, es la de Jordi.
Exterior. Casa Jordi. Noche.
Cuando llega a la puerta oye un piano. Oriol se extraña, porque en la casa no debería haber nadie. Abre la puerta con la llave, con cuidado y entra.
Interior. Casa Jordi. Noche.
Sin abrir ninguna luz Oriol se dirige a las escaleras que están cerca de la entrada, porque la música del piano viene del piso de arriba. Sube las escaleras intentando no hacer ruido. Una vez arriba, hay un pasillo que recorre en silencio. Llega a una puerta abierta, y se asoma a ver quién está tocando el piano. La habitación está a oscuras, y solo la luz de la luna que entra por la ventana ilumina la habitación.. Parece la habitación de Jordi, es espaciosa, tiene la cama en una esquina. Al otro lado hay un piano, y una chica tocándolo. Es una chica morena de estatura media. Interpreta una bella melodía con delicadeza y dulzura. Oriol la ve de espaldas, pero puede ver el delicado movimiento de sus manos desplazándose por el piano. Oriol no se mueve, fascinado por la melodía y la gracia de la chica tocando. Parece muy concentrada, parece que esté tocando como acariciando a un bebé. Oriol sigue hechizado por una melodía romántica y triste a la vez. Cuando la chica termina de tocar se queda quieta con las manos apoyadas encima de las teclas del piano, como si aún estuviese concentrada. De repente, Oriol abre la luz de la habitación. La chica se gira y le dirige una sonrisa amable a Oriol. Parece de su misma edad..
entrada de Lestat a las
lunes, noviembre 05, 2001
martes, octubre 30, 2001
Qui sap
Qui sap què ens espera, qui sap quan s´acabarà tot, qui sap quina empremta deixarem en el món.
Assegut en un banc, a la vora del penya-segat, miro el valent mar amenaçant les roques que immutables aguanten els cops, que una vegada rera l´altre li propinen les ones sense pietat. Observo el cel, plàcid, amb núvols suaus i dispersos. A la llunyania el Sol il·lumina els meus ulls blaus, sensibles als seus poderosos raigs. Només hi ha un detall que enterboleix el magnífic paisatge; una llàgrima em recorre el rostre sense destí final... com el meu esperit, vagant entre preguntes que semblen no tenir resposta. Què és el que em tormenta l´ànima? És pel futur incert que m´amenaça com una de les onades gegantines que xoquen contra les roques?
Vivim en la incertesa absoluta de què ens té preparada la vida pel futur més immediat. No sabem què tindrem, que perdrem, què veurem ni a qui coneixerem. Ni tan sols sabem quan acabarà tot...quan deixarà de bategar el nostre cor. Això em tormenta, una por que té els seus orígens en l´aparició de l´home. Sempre mirem més enllà del que els nostres ulls poden veure.
Però de cop, observant el que m´envolta, apareix una idea, una nova inspiració. El mar, el cel, els núvols, el Sol,...cap d´ells es preocupa del futur, i dia rere dia segueixen sent tan bells com el dia anterior. Què importa el que vindrà si en aquest instant sóc feliç? Perquè obsessionar-se amb el futur quan tenim un present per viure? Si no vivim cada instant com si fos l´últim, no sabrem valorar cada moment d´aquesta preciosa i, sobretot, única vida.
Dues paraules surten del meu cor ressonant sense parar: CARPE DIEM fes de la teva vida quelcom excepcional.
Qui sap què ens espera, qui sap quan s´acabarà tot, qui sap quina empremta deixarem en el món.
Assegut en un banc, a la vora del penya-segat, miro el valent mar amenaçant les roques que immutables aguanten els cops, que una vegada rera l´altre li propinen les ones sense pietat. Observo el cel, plàcid, amb núvols suaus i dispersos. A la llunyania el Sol il·lumina els meus ulls blaus, sensibles als seus poderosos raigs. Només hi ha un detall que enterboleix el magnífic paisatge; una llàgrima em recorre el rostre sense destí final... com el meu esperit, vagant entre preguntes que semblen no tenir resposta. Què és el que em tormenta l´ànima? És pel futur incert que m´amenaça com una de les onades gegantines que xoquen contra les roques?
Vivim en la incertesa absoluta de què ens té preparada la vida pel futur més immediat. No sabem què tindrem, que perdrem, què veurem ni a qui coneixerem. Ni tan sols sabem quan acabarà tot...quan deixarà de bategar el nostre cor. Això em tormenta, una por que té els seus orígens en l´aparició de l´home. Sempre mirem més enllà del que els nostres ulls poden veure.
Però de cop, observant el que m´envolta, apareix una idea, una nova inspiració. El mar, el cel, els núvols, el Sol,...cap d´ells es preocupa del futur, i dia rere dia segueixen sent tan bells com el dia anterior. Què importa el que vindrà si en aquest instant sóc feliç? Perquè obsessionar-se amb el futur quan tenim un present per viure? Si no vivim cada instant com si fos l´últim, no sabrem valorar cada moment d´aquesta preciosa i, sobretot, única vida.
Dues paraules surten del meu cor ressonant sense parar: CARPE DIEM fes de la teva vida quelcom excepcional.
entrada de Lestat a las
martes, octubre 30, 2001
lunes, octubre 29, 2001
Crítica de cinema: “Moulin Rouge"
L´art entès com a interpretació de la bellesa es pot plasmar en una pintura, en una poesia, o en una escultura. Però la utilització del cinema com a reflex de la bellesa és una constant en la historia del cinema. Hi ha pel·lícules que intenten ser un vehicle per mostrar art en moviment amb resultats no sempre del tot satisfactoris.
No és el cas de “Moulin Rouge" una obra d´art pocs cops vista en una sala de cinema. La pel·lícula dirigida per l´original Baz Luhrman, és un autèntic regal pels nostres ulls i els nostres sentits. Des de l´inici del film, el director australià ens premia amb imatges encadenades diabòlicament mostrant una bellesa i coloració molt ben estudiada i amb uns resultats espectaculars, on un pot alliberar la ment i ser desplaçat al Moulin Rouge del 1900 simplement deixant-se portar. Més endavant, després d´aquest inici electritzant, l´acció se centra en l´emocionant historia d´amor entre la diva del local (Satine) i un inexpert escriptor bohemi (Christian); on el director relaxa les imatges i crea una atmosfera romàntica on la fotografia té un important paper.
I què dir de la utilització de la música...La pel·lícula és de fet un musical modern enmig d´un espai i un temps passat, i per tant l´espectador ha d´acceptar les regles del joc que ens proposa Luhrman. Totes les cançons que sonen són adaptacions de temes que tots tenim en ment. No és un simple plagi, és una adaptació igualment muntada de forma magistral pels arranjadors. Cada cançó està integrada en cada moment de la pel·lícula transmetent les emocions dels personatges i el moment de tensió de la historia. Per destacar una de les cançons em quedo amb “Elefant Love Medley" on s´encadenen prodigiosament cançons que van des de “All you need is love" dels Beatles fins a “I Will Always Love You" de Whitney Houston. Pell de gallina...
Fins i tot al cor més dur li poden sortir llàgrimes d´emoció en cada un dels moments àlgids d´aquest “Moulin Rouge" que no deixa indiferent a ningú. S´han sentit crítiques de tots colors, algunes no accepten l´originalitat de l´obra de Luhrman, un dels cineastes que representen el cinema d´aquest nou segle, i un dels genis contemporanis que recordarem per les seves pel·lícules (com per la seva brutal “Romeu + Julieta". Tot i així la seva dilatada experiència cinematogràfica no permet predir del cert quin serà el futur d´aquest creador únic, aquest artista innovador que ha demostrat que els 4 valors de la bohèmia es poden reflectir en dues hores de metratge que passen per davant dels nostres ulls com un llampec de sensacions. Molts cineastes actuals haurien d´aprendre aquest 4 valors que defineixen l´art d´una forma taxant: LLIBERTAT, BELLESA, VERITAT i AMOR.
L´art entès com a interpretació de la bellesa es pot plasmar en una pintura, en una poesia, o en una escultura. Però la utilització del cinema com a reflex de la bellesa és una constant en la historia del cinema. Hi ha pel·lícules que intenten ser un vehicle per mostrar art en moviment amb resultats no sempre del tot satisfactoris.
No és el cas de “Moulin Rouge" una obra d´art pocs cops vista en una sala de cinema. La pel·lícula dirigida per l´original Baz Luhrman, és un autèntic regal pels nostres ulls i els nostres sentits. Des de l´inici del film, el director australià ens premia amb imatges encadenades diabòlicament mostrant una bellesa i coloració molt ben estudiada i amb uns resultats espectaculars, on un pot alliberar la ment i ser desplaçat al Moulin Rouge del 1900 simplement deixant-se portar. Més endavant, després d´aquest inici electritzant, l´acció se centra en l´emocionant historia d´amor entre la diva del local (Satine) i un inexpert escriptor bohemi (Christian); on el director relaxa les imatges i crea una atmosfera romàntica on la fotografia té un important paper.
I què dir de la utilització de la música...La pel·lícula és de fet un musical modern enmig d´un espai i un temps passat, i per tant l´espectador ha d´acceptar les regles del joc que ens proposa Luhrman. Totes les cançons que sonen són adaptacions de temes que tots tenim en ment. No és un simple plagi, és una adaptació igualment muntada de forma magistral pels arranjadors. Cada cançó està integrada en cada moment de la pel·lícula transmetent les emocions dels personatges i el moment de tensió de la historia. Per destacar una de les cançons em quedo amb “Elefant Love Medley" on s´encadenen prodigiosament cançons que van des de “All you need is love" dels Beatles fins a “I Will Always Love You" de Whitney Houston. Pell de gallina...
Fins i tot al cor més dur li poden sortir llàgrimes d´emoció en cada un dels moments àlgids d´aquest “Moulin Rouge" que no deixa indiferent a ningú. S´han sentit crítiques de tots colors, algunes no accepten l´originalitat de l´obra de Luhrman, un dels cineastes que representen el cinema d´aquest nou segle, i un dels genis contemporanis que recordarem per les seves pel·lícules (com per la seva brutal “Romeu + Julieta". Tot i així la seva dilatada experiència cinematogràfica no permet predir del cert quin serà el futur d´aquest creador únic, aquest artista innovador que ha demostrat que els 4 valors de la bohèmia es poden reflectir en dues hores de metratge que passen per davant dels nostres ulls com un llampec de sensacions. Molts cineastes actuals haurien d´aprendre aquest 4 valors que defineixen l´art d´una forma taxant: LLIBERTAT, BELLESA, VERITAT i AMOR.
entrada de Lestat a las
lunes, octubre 29, 2001
jueves, octubre 25, 2001
L´últim dels meus darrers dies
La mort, la gran incògnita de la vida, que ens mou a creuré en coses que la ment no coneix. Busquem insaciables una resposta a una pregunta que no té solució. Per què creure en un Déu si saps que no et salvarà de la mort? Només t´ajudarà a no tenir por de desaparèixer. Pero tot i així ho faràs...és inevitable.
A mi la mort no em feia por fins que no la vaig tenir davant meu, com el caballer negre que tants poemes ha ocupat i tantes pintures ha il.lustrat. Jo creia que quan morís seria inconscientment, com quan ens adormim. Ningú recorda el moment en el qual s´adorm... però estava equivocat. No només vaig ser conscient del que em passaba, a més a més vaig notar el dolor de la mort. És impossible descriure el que sentia i notava en aquell moment. No hi ha prous paraules al diccionari per mostrar tot el que em passava al meu cos i a la meva ment en aquell instant.
Hi ha qui diu que just abans de morir, veus la teva vida en un segon... En part és cert. Jo ho vaig experimentar. Però no era la meva vida sencera el que vaig veure; el que va passar per la meva ment van ser totes les oportunitats que havia deixat escapar que m´haurien fet més feliç. Moments d´aquells que vols dir un “si” pero et surt un “no”.
Però a mi no em va semblar que durés un segon... per mi allò va durar una eternitat; per culpa de la gran quantit de moments que no vaig aprofitar el fet d´estar viu. És com un càstig abans de passar a l´altre vida. Que si hi ha una altre vida? Si, es clar que si. Pero no és ni el paradís ni el Regne de Déu, tal com deien les escriptures cristianes. No veig altre gent morta, no veig cap esperit. Ni tan sols es pot dir que hagi anat a parar a algun lloc. Això no és el cel. És difícil d´explicar... Podriem dir que he quedat atrapat dins la meva ment. No estic en un estat fisic. És un estat mental.
En aquest estat puc visitar tota la meva vida, puc veure el dia del meu naixement, els plors que vaig deixar anar el dia del meu bateig, les gamberrades que feia amb els meus amics a primaria, les visites a la meva àvia abans que morís, el meu primer dia a la universitat, el primer petó, el meu casament, l´últim petó... Tota la meva vida. La veig quan vull, els moments que trio. Puc anar des del dia del meu aniversari del 2005 al dia del meu aniversari del 1993, del dia que vaig pegar a un amic al dia que el vaig conèixer,... Això és la mort, la visió de cada instant de la vida que se´ns ha acabat, i la veuré tota l´eternitat. No sé del cert quin significat té tot això. Ni d´on provenim els humans...o la ment humana, pero el que si sé és que hauria d´haver aprofitat millor les oportunitats incomptables que haurien fet de la meva existència un regal.
Si llegiu aquestes paraules, per molt estranyes que us semblin, siusplau, penseu en aquests moments dels que us he parlat, i no menyspreeu la vida com feu molts de vosaltres. Sigueu feliços, gaudiu la vida, i sobretot, estimeu; estimeu molt, i fareu de la vostra vida un regal.
Un amic.
La mort, la gran incògnita de la vida, que ens mou a creuré en coses que la ment no coneix. Busquem insaciables una resposta a una pregunta que no té solució. Per què creure en un Déu si saps que no et salvarà de la mort? Només t´ajudarà a no tenir por de desaparèixer. Pero tot i així ho faràs...és inevitable.
A mi la mort no em feia por fins que no la vaig tenir davant meu, com el caballer negre que tants poemes ha ocupat i tantes pintures ha il.lustrat. Jo creia que quan morís seria inconscientment, com quan ens adormim. Ningú recorda el moment en el qual s´adorm... però estava equivocat. No només vaig ser conscient del que em passaba, a més a més vaig notar el dolor de la mort. És impossible descriure el que sentia i notava en aquell moment. No hi ha prous paraules al diccionari per mostrar tot el que em passava al meu cos i a la meva ment en aquell instant.
Hi ha qui diu que just abans de morir, veus la teva vida en un segon... En part és cert. Jo ho vaig experimentar. Però no era la meva vida sencera el que vaig veure; el que va passar per la meva ment van ser totes les oportunitats que havia deixat escapar que m´haurien fet més feliç. Moments d´aquells que vols dir un “si” pero et surt un “no”.
Però a mi no em va semblar que durés un segon... per mi allò va durar una eternitat; per culpa de la gran quantit de moments que no vaig aprofitar el fet d´estar viu. És com un càstig abans de passar a l´altre vida. Que si hi ha una altre vida? Si, es clar que si. Pero no és ni el paradís ni el Regne de Déu, tal com deien les escriptures cristianes. No veig altre gent morta, no veig cap esperit. Ni tan sols es pot dir que hagi anat a parar a algun lloc. Això no és el cel. És difícil d´explicar... Podriem dir que he quedat atrapat dins la meva ment. No estic en un estat fisic. És un estat mental.
En aquest estat puc visitar tota la meva vida, puc veure el dia del meu naixement, els plors que vaig deixar anar el dia del meu bateig, les gamberrades que feia amb els meus amics a primaria, les visites a la meva àvia abans que morís, el meu primer dia a la universitat, el primer petó, el meu casament, l´últim petó... Tota la meva vida. La veig quan vull, els moments que trio. Puc anar des del dia del meu aniversari del 2005 al dia del meu aniversari del 1993, del dia que vaig pegar a un amic al dia que el vaig conèixer,... Això és la mort, la visió de cada instant de la vida que se´ns ha acabat, i la veuré tota l´eternitat. No sé del cert quin significat té tot això. Ni d´on provenim els humans...o la ment humana, pero el que si sé és que hauria d´haver aprofitat millor les oportunitats incomptables que haurien fet de la meva existència un regal.
Si llegiu aquestes paraules, per molt estranyes que us semblin, siusplau, penseu en aquests moments dels que us he parlat, i no menyspreeu la vida com feu molts de vosaltres. Sigueu feliços, gaudiu la vida, i sobretot, estimeu; estimeu molt, i fareu de la vostra vida un regal.
Un amic.
entrada de Lestat a las
jueves, octubre 25, 2001
Enlaces
Entradas anteriores
- AV?S IMPORTANT: Aquesta pàgina ja està plena. La c...
- September 11th Ahir, 11 de setembre de 2002, em...
- El Riu És estrany, però des d´aquí, la vida es ...
- Sóc català Les paraules “independència” i “inde...
- La Timidesa i el Costat Obscur de La Força Ara us...
- Què fariem sense els somnis? El text següent és u...
- A vosaltres, amics de xat Aquest és un text que...
- Trencant una mica amb la dinàmica de la pàgina, aq...
- Fa poc, vaig rebre un mail que em va fer molta il....
- Estimat Josep Maria Asnar: Fa temps que volia e...
Archivos
- 10/21/2001 - 10/28/2001
- 10/28/2001 - 11/04/2001
- 11/04/2001 - 11/11/2001
- 11/11/2001 - 11/18/2001
- 11/18/2001 - 11/25/2001
- 11/25/2001 - 12/02/2001
- 12/02/2001 - 12/09/2001
- 12/09/2001 - 12/16/2001
- 12/16/2001 - 12/23/2001
- 01/06/2002 - 01/13/2002
- 01/13/2002 - 01/20/2002
- 01/20/2002 - 01/27/2002
- 02/24/2002 - 03/03/2002
- 03/10/2002 - 03/17/2002
- 03/17/2002 - 03/24/2002
- 04/14/2002 - 04/21/2002
- 04/28/2002 - 05/05/2002
- 05/05/2002 - 05/12/2002
- 05/12/2002 - 05/19/2002
- 05/19/2002 - 05/26/2002
- 06/02/2002 - 06/09/2002
- 07/21/2002 - 07/28/2002
- 09/08/2002 - 09/15/2002
- 12/01/2002 - 12/08/2002
Suscribirse a
Entradas [Atom]